Rwanda en pau

Revista África Fundación Sur
(Cyberpresse 2010.07.24)

Davant la proximitat de les eleccions presidencials del 9 d'agost, el règim de Kigali multiplica els assassinats, empresonaments i altres formes de repressió.

Aquesta repressió d'opositors i de periodistes independents ha estat fortament denunciada per les grans organitzacions de defensa dels drets humans com Amnistia Internacional, Human Rights Watch i Reporters sense Fronteres.

Algunes d'elles fins i tot han recomanat als donants de fons que en suspenguin el suport al règim de Kigali i deixin de finançar les eleccions presidencials.

Però el més preocupant és el silenci ensordidor d'aquests donants de fons i dels governs occidentals aliats amb el règim de Kigali.

Fins i tot el govern canadenc, que va recolzar la candidatura de Rwanda perquè ingressés a la Commonwealt, argumentant que allò "serviria per ajudar Rwanda en el reforçament de les seves institucions democràtiques", s'ha tancat fins ara en un total mutisme.

Pitjor encara, d'altres grans actors de l'escena internacional, suposadament garants dels valors democràtics i de defensa dels drets de la persona, que s'han erigit en promotors de Paul Kagame en el moment en què aquest mata i empresona els seus opositors.

Així, el secretari general de l'ONU, Ban Ki-Moon, -amb una gestió definida com a "deplorable"- l'ha nomenat per copresidir la reunió sobre els Objectius del Mil lenni i han estat necessàries pressions fortes de la societat civil i dels partits polítics espanyols perquè el president José Luis Rodríguez Zapatero renunciàs a presentar-se al costat de qui consideren un "presumpte genocida".

La passivitat i complaença de la comunitat internacional davant les greus violacions dels drets humans a Rwanda són tan preocupants com ja s'han demostrat en el passat les seves terribles conseqüències.

De fet, va ser la no-intervenció de la comunitat internacional la que va permetre l'execució del genocidi ruandès de 1994. La mateixa passivitat que va conduir a exterminar a la R. D. Congo més de 5 milions de persones a les guerres iniciades per l'exèrcit de Paul Kagame el 1996 i 1998. Va ser també la mateixa passivitat la que va permetre l'assassinat a Rwanda dels canadencs, el Germà François Cardinal, els pares Claude Simard i Guy Pinard, la Sra Hélène Pinsky, així com molts d'altres ciutadans de països occidentals.

Atès que les mateixes causes produeixen els mateixos efectes, si els governs que tenen una influència sobre Kigali continuen mostrant-s'hi complaents, no hi ha dubte que s'han de produir en el futur drames nous i que aquests no només afectaran els pobres ruandesos.

Un altre perill de la complaença dels nostres governs a Occident davant la repressió d'opositors al règim de Kigali és la contradicció que introdueix en la justificació de l'enviament de les nostres forces armades allà on els valors en què creiem són trepitjats.

Com continuar avançant amb credibilitat l'argument de democràcia i defensa de drets per justificar la presència dels nostres soldats a l'Afganistan i al mateix temps romandre de marbre davant la decapitació dels opositors a Rwanda?

Aquesta bretxa, creada per les nostres contradiccions, no corre el perill de facilitar el reclutament entre els nostres adversaris i posar en perill els nostres conciutadans?

El poble rwandès aspira a la democràcia i la diversitat ètnica dels líders de l'oposició mostra sense equívocs que aquest ideal és assumit tant pels hutu com pels tutsi.

Encara que el règim de Kagame tracti de tancar aquesta sortida, els governs occidentals tenen els mitjans per dur-lo a negociar amb la seva oposició, com ha estat el cas a Burundi.

¿Voldran acceptar aquest desafiament o preferiran esperar que es produeixin altres drames, per després expressar els seus laments una altra vegada?

Emmanuel Hakizimana,
President del Congrés Rwandès de Canadà