Rwanda en pau

Bisbes celebrant 60è aniversari de relacions diplomàtiques entre el Burundi i la Santa Seu vaticana

No em consider el més adequat per parlar-ne, d'una temàtica política i eclesiàstica com aquesta. Tal volta el bon amic Alfred Miralles podria i sabria dir-hi molt més i fer-ho molt millor que no jo.

Així i tot, m'interessa l’assumpte. Si més no, per haver iniciat i completat una estada de quatre anys al Burundi a la dècada dels anys 70 del segle passat, després d'haver estat rebut en audiència pel papa Pau VI, a les dependències vaticanes, juntament amb els companys capellans mallorquins Guillem i Alfred Miralles. En pocs dies, passam de trepitjar dependències vaticanes a instal·lar-nos en construccions missioneres burundeses! 

GUILLEM, ALFRED MIRALLES I JO, amb el papa PAU VI

Sí que vivim i trepitjam la realitat del que són unes relacions diplomàtiques al més alt nivell. El Burundi i el Vaticà, com a dos Estats sobirans, mantenen relacions diplomàtiques, pel cap baix, des de l'any 1962, a partir de la proclamació de la independència burundesa. 

Burundi, la primera Nunciatura Apostòlica del continent africà

Segons el conferenciant, es tracta de la «primera nunciatura apostòlica que s’obre al continent africà». Una Nunciatura que, sens dubte, desplega el seu paper important el temps que jo hi som, al Burundi.

Recorda el conferenciant que, al moment d’assolir la independència l’any 1962, Burundi està patint una situació dramàtica per l'assassinat el 13 d'octubre de 1961 del primer ministre, el príncep Louis Rwagasore, l'heroi de la independència nacional; com també per l'assassinat a Kamenge el 14 de gener de 1962 de dirigents sindicals Bahutu, membres de l'oposició... 

Malgrat això, l’1 de juliol de 1962, queda proclamada la independència del Burundi amb la instauració de l’antiga monarquia tutsi representada pel rei Mwambutsa IV. Cosa que s’esdevé en una cerimònia molt simple, consistent simplement i llisament en la baixada de la bandera belga i la hissada de la bandera nacional del Burundi. 

S’inicien així relacions diplomàtiques d’Estats independents i sobirans, entre d’altres amb la Santa Seu. L’any 1966 la monarquia queda abolida i s’hi proclama la República amb un cop d’estat militar dirigit pel capità Mikaeli Micombero. I en continuen les relacions diplomàtiques entre tots dos estats sobirans.

Consider curiós que, seixanta anys després de la proclamació de la independència de Burundi, m’arribin informacions sobre la celebració d'aquestes sis dècades de manteniment de relacions diplomàtiques entre el Burundi i el Vaticà. Una celebració que, pel que tenc entès, duen a terme divendres 10 de febrer de 2023. No fa ni vuit dies!

Amb el lema «Seixanta anys de valors i de visions compartides», aquest escrit fa una repassada històrica a les relacions mantengudes entre el Burundi i la Santa Seu. Ho signa Laurent Kavakure, de qui no tenc cap altra coneixença que la que m’ofereixen els mitjans digitals. 

Pocs dies després, gràcies a les indicacions del bon amic, antic missioner al Burundi, Tomeu Suau Mayol, puc seguir-ne per youtube el discurs sencer. 

Pel que puc arribar a esbrinar, Laurent Kavakure és un diplomàtic i polític burundès, nascut a Tangara, província d’Ngozi. S’exerceix primerament com a ambaixador de Burundi a Bèlgica (2006-2010) i posteriorment com a ministre de Relacions Exteriors de Burundi (novembre 2011 – maig 2015).

Faig memòria que un dels seus antecessors en el càrrec d’ambaixador, Venerando Bakevyumusaya, en ocasions diverses visita Mallorca. Record estades seves  l’any 1998, com també l’any 2000 quan, durant alguns dies, manté contacte directe i personal amb missioners mallorquins que hem treballat a Burundi i amb autoritats civils de les institucions illenques. 

VENERAND BAKEVYUMUSAYA (any 2000) amb el president ANTICH i el diputat BUELE, a Palma

Bakevyumusaya, a la dècada dels anys 70 del segle passat, és un dels joves catequistes a la parròquia de Nyabiraba, on jo tenc oportunitat d’ensenyar-li a tocar la guitarra... De la mateixa manera que qui arriba a ser-hi president de la República, Silvester Ntibatunganya, també col·labora amb nosaltres en activitats culturals i representacions teatrals desplegades a la mateixa parròquia de Nyabiraba...

Inicis de l'Església catòlica a Burundi

A l’inici de la lectura de l’escrit i de l’audició del discurs diplomàtic, em fa la impressió de destriar-hi una certa visió de la història que, d’alguna manera, podria tenir qualque cosa a veure amb una certa perspectiva científica,  materialista: presenta l’Església al Burundi com una institució antiga lligada al «poder» colonial. 

Detalla que l’arribada de missioners i la creació de les primeres missions es produeix amb el suport del poder colonial, a les acaballes del segle XIX. Primordialment com a obra dels Missioners de la Nostra Senyora d’Àfrica, coneguts com a Pares Blancs.

Assenyala que les primeres passes, durant el període colonial alemany, es fan a Rumonge el 15 de maig de 1879. Posteriorment a Muyaga, regió del Buyogoma on la intervenció dels alemanys permet la fundació de la primera missió catòlica a Burundi, dirigida pel pare blanc holandès Johannes Van der Burgt el 1896. 

Tenc la immensa satisfacció d’haver-hi treballat durant mig any, a la parròquia de Muyaga, dins la diòcesi de Ruyigi, i molt particularment a la sucursal de Cendajuru, d’on guard records molt valuosos i enriquidors. Som testimoni directe de l’orgull que manté viu la població catòlica d’aquesta regió del país, en considerar-se la primera que instal·la i aleshores encara conserva fresca dins la memòria de la primera Creu com a símbol del cristianisme inicial.

Recorrent amb moto de fabricació alemanya indrets de la parròquia de MUYAGA

Com indica l’escrit, de bon començament, l'Església Catòlica i el poder colonial treballen de la mà, en estreta col·laboració i amb complicitat perfecta. Segons l’autor, el poder colonial i l'Església catòlica comparteixen la mateixa ideologia de "missió civilitzadora".

Per això remarca que la construcció de les missions i el manteniment dels missioners comporta alguns requisits molt importants, pel que fa a l’obtenció de la mà d'obra disponible, per al transport i la mateixa construcció d'equipaments, o per al proveïment d'aliments a missioners i tropes.

Grup de missioners mallorquins a Burundi, anys 1960

Amb una visió molt critica del paper originari dels primers missioners al Burundi, denuncia que s’hi violen sistemàticament els drets culturals i religiosos dels burundesos. Segons l’autor, la implantació del cristianisme implica l'eradicació de les creences ancestrals i l'adopció de nous valors, amb greus conseqüències de pèrdua de referents culturals.

Fa esment al fet que la tasca d'investigar i aclarir les violacions dels drets humans comeses en el passat ha estat confiada a la Comissió de la Veritat i la Reconciliació (TRC). 

Malauradament, jo, que només vaig romandre al Burundi durant quatre anys a la dècada dels anys 70 del segle passat, no en tenc ni idea, d’aquesta iniciativa que, a primer cop d’ull, pot semblar de molt difícil aplicació. El fet de basar-se en una legislació sobre «violació dels drets humans», del tot inexistent el segle XIX, que no s’arriba a proclamar fins a mitjan segle XX, pot endarrerir-ne  resultats i conclusions finals, concretes i pràctiques.

Tot i que, amb altres, som del parer que certs delictes no haurien de prescriure mai i que la humanitat ha d’arribar a trobar la manera millor de parar-hi esment, el més acuradament possible; d’impedir-ne la continuació i el manteniment; d’esbrinar-ne els responsables i assenyalar-ne noms i llinatges; de jutjar-ne les actuacions que van mes enllà de la manca de respecte per la vida humana; i de satisfer les demandes justes dels col·lectius més directament afectats.

Per això, no em sembla del tot descabdellada la tasca que el conferenciant atorga al Ministeri d'Afers Exteriors del Burundi: demanar a l'Església catòlica que actuï com a mitjancera entre Burundi i els seus antics colonitzadors, és a dir, Alemanya i Bèlgica, al moment d’iniciar-hi i mantenir negociacions que contribueixin a aclarir formes possibles de devolucions o reparacions. 

Amb les autoritats civils de la província de GITEGA (1973)

Són qüestions que no haurien de quedar sempre enlaire, per un més endavant que mai no arriba. Sinó que reclamen alguna casta de resposta, clara i explícita.

El genocidi de 1972 contra bahutu 

A banda de certes «imprecisions», sobre determinades singularitats de la presència de nuncis arreu del món,  amb què topa el conferenciant a vegades, o sobre l’absència d’ambaixador a la Santa Seu, un dels aspectes que més m’interessa remarcar-hi, davant d’aquesta intervenció que el diplomàtic i polític burundès fa en commemorar les sis dècades de relacions diplomàtiques  burundeses amb la Santa Seu vaticana, és el tercer punt. El que fa referència, directa i explícita, al «Genocidi de 1972 contra bahutu: l’Església catòlica víctima i còmplice».

M’interessa ben molt esbrinar què hi diu respecte d’una relació diplomàtica que, al meu modest mode de veure, també m’afecta directament. Els «esdeveniments» sagnants de l’any 1972 que tenc ocasió de viure de prop i que, encara ara, incideixen fortament en la meva vida personal, em duen a haver d’abandonar el país, d’ordre de l’arquebisbe monsenyor Andereya Makarakiza. 

No cal oblidar que la jerarquia eclesiàstica, com la governamental i l’administrativa, majoritàriament és tutsi. L’any 1972 la majoria de capellans nadius són batutsi. Només una petita minoria són bahutu. I gairebé tots els missioners estrangers ens mostram molt crítics amb les actuacions del govern tutsi que maltracta bahutu, amb violència institucional i una cruesa inhumana mai vista fins llavors a Àfrica. Com assenyala l’autor.

Contràriament a la nostra posició denunciadora, la dels missioners estrangers, l’arquebisbe tutsi ens arriba a dir que mai no podrem entendre les actuacions governamentals tan dures i crues: «Si els tutsi no matam hutu, els hutu ens mataran, a nosaltres tutsi!» Dit per un arquebisbe de l’Església catòlica africana a missioners estrangers, ens sona molt fort, massa fort. Irresistible!

Veim i ens adonam ben prest que el conjunt de la jerarquia eclesiàstica catòlica prefereix no entrar en el bassó de l’assumpte, ni anar fins a l'arrel del problema. S’avesa a passar-hi molt per damunt, com de puntetes, com si no hagués passat mai res de negatiu i rebutjable enlloc. 

Tutsi com és l’arquebisbe, coneixedor de la defensa que feim dels bahutu com a víctimes del genocidi, i de la crítica a la manca d’actuació jeràrquica denunciadora de les matances humanes que s’hi produeixen, un bon dia em recomana i m’aconsella que me’n vagi del país. Ho faig l’endemà mateix que m’ho indica.

Sempre he pensat que aquell suggeriment arquebisbal pot ser objecte d’interpretacions diverses. M’estim més considerar-ho com el gest d’un bon pare que no vol que li passi res de nou, a cap dels seus fills, evitant-li que s’ho hagi de passar malament, que no cap altra cosa.

Però no deix de tenir clar, també, que qualque cosa deu pintar en tot aquell afer la pretensió arquebisbal d’evitar, com a màxim representant de la jerarquia eclesiàstica burundesa, qualsevol casta d’entrebanc o dificultat de tipus diplomàtic, tant pel que fa al Vaticà i la Nunciatura Apostòlica, com pel que pugui representar per a l’Estat i l’ambaixada d’Espanya. 

Evitar-se conflictes diplomàtics també hi deu haver pesat una mica, en la decisió arquebisbal de recomanar-me que me’n torni cap a casa, cap a Mallorca, cap a Europa.

Per això, m’interessa moltíssim veure i escoltar què hi diu aquest diplomàtic burundès, durant l’acte commemoratiu dels 60 anys de relacions diplomàtiques entre Burundi i la Santa Seu vaticana.

La Comissió de la Veritat i la Reconciliació

Comença assenyalant que el 20 de desembre de 2022 arriben al Parlament del Burundi, reunit en Congrés, els resultats de l’informe emès per la Comissió de la Veritat i la Reconciliació. 

Diu que els resultats d’aquestes investigacions arriben a conclusions ben clares: es tracta d’un genocidi  comès per l'Estat burundès, amb mitjans estatals, contra un objectiu prèviament identificat. 

Segons aquestes conclusions, el genocidi de 1972 a Burundi té com a objectiu l'aniquilació de l'elit hutu, per tal d'assegurar que els Batutsibahima – branca dels Batutsi - tenguin el control total del poder. 

Conclou que esdevenen crims contra la humanitat comesos aquell any: contra els bahutu a tot el territori nacional, contra els batutsi al sud del país particularment al litoral del llac Tanganyika, i contra els batwa a la regió de Mwaro.

Tot i les meves particulars reticències a haver d’assumir-ho com a crims contra la humanitat comesos per tothom, i de demanar-me si amb tothom s’han comès de la mateixa manera, en igualtat de condicions i en la mateixa proporció, m’interessa ben molt endinsar-me en la seva analítica particular.

L’autor el considera el primer genocidi comès a l’Àfrica postcolonial. Potser sí. N’assenyala una desena d’etapes. Veig que para esment a algunes dates i dades rellevants produïdes a la primera dècada de la independència burundesa, 1962-1972. Considera i enumera una sèrie d’esdeveniments sagnants que els qualifica de precursors:

L’assassinat de dirigents sindicals Bahutu a Kamenge (1962); l’assassinat del prelat muhutu, Mons. Gabriel Gihimbare (1964); l’assassinat del primer ministre Muhutu, Pierre Ngendandumwe (1965); l’intent de cop d'estat contra la monarquia i l’eliminació d'alts càrrecs polítics, militars i civils de Bahutu (1965); les massacres de Batutsi, Bahutu i Batwa a les comunes de Busangana i Bugarama (1965); l’enderrocament de la monarquia, amb l’inici de l'exclusió dels baganwa – família dels Batutsi - i ascens dels bahima – altra família dels Batutsi - (1966); el suposat cop d'Estat atribuït a quadres militars i polítics de Bahutu seguit de diverses detencions, judicis i execucions precipitades (1969); l’intent de cop d'estat atribuït a batutsibanyaruguru – família de batutsi - i monàrquics: detencions, judicis, condemnes i mesures d'amnistia (1971); l’extradició, detenció i assassinat de l'exrei Ntare V (1972); el genocidi contra els Bahutu, seguit de crims contra la humanitat contra Bahutu, Batutsi i Batwa (1972-1973).

D’aquell any 1972, en confecciona i n’ofereix una llista extensa de capellans, religiosos i religioses que esdevenen víctimes assassinades al Burundi. Hi apareixen prop d’una quarantena de dones i homes d’Església, els noms i llinatges dels quals esmenta: 18 capellans diocesans a la diòcesi de Gitega (em resulta particularment emotiu l’esment del bon amic dels mallorquins, el hutu Mikaeli Kayoya...), 5 capellans a la diòcesi d’Ngozi, 5 capellans a la diòcesi de Bujumbura, 3 capellans a la diòcesi de Muyinga. Curiosament, a la diòcesi de Bururi no se’n coneix cap, de capellà mort:  aleshores no n’hi ha cap, de capellà hutu conegut, dins d’aquella diòcesi del sud del país!

També dins les congregacions religioses es produeixen víctimes: La superiora de Ruganza, 5 germans Bahutu de la Congregació Flamenca dels Germans de Scheppers, Nostra Senyora de la Misericòrdia, centenars i centenars de catequistes, la monja infermera que tracta a l’hospital de Gitega el bon amic mallorquí quan emmalalteix, etc.

Compartesc amb el conferenciant la postura que pren, acusant de complicitat la jerarquia de l’Església catòlica en el genocidi contra els Bahutu l’any 1972 al Burundi. 

Celebrant 60è aniversari de relacions diplomàtiques entre el Burundi i la Santa Seu vaticana

Com ell assenyala, i jo tenc oportunitat de veure’ls de prop i de tractar-los amb més o manco assiduïtat, l’any 1972 a tot el país hi ha cinc bisbes: dos Batutsi (a Bujumbura i a Gitega, les dues arxidiòcesis més importants, els monsenyors Ntuyahaga i Makarakiza), dos Bahutu (a Ngozi i a Muyinga, els monsenyors Kaburungu i Bihonda), i un belga (a Bururi, Joseph Martin, eclipsat a la pràctica pel seu vicari general, el tutsi mossèn Bernard Bududira, que arribarà a ser bisbe...)

Aquests tres prelats batutsi són els interlocutors eclesiàstics amb el poder. Els bisbes bahutu no solament no hi pinten res, sinó que, en el cas de Kaburungu arriba a ser amenaçat i posat en arrest domiciliari pel governador militar. 

L’altre hutu, el bisbe Bihonda, segons conten, és d’aquells que, seguint els costum de l’època, s’afegeix a la pràctica consolidada davant d’algun canvi significatiu en l’ocupació o la riquesa, i demana i adquireix la condició de convertir-se en tutsi. Com aquell qui diu, renega de la seva condició de hutu, pel fet d’haver assolit un estatus social superior, que provoca el canvi d’identitat.

El fet és que, al llarg d'aquesta història dramàtica, l'Església catòlica oficial roman en silenci. Dia 29 d'abril de l'any 1972 passa a la història del Burundi com la data més nefasta dels inicis d'una tragèdia sense límits, l'abast de la qual només podrà esser valorada justament en el futur, amb més o manco encert, segurament llunyà.

Estic plenament d’acord que en el cas d’aquest genocidi de 1972, els missatges i discursos del bisbe de Bujumbura, el tutsi Ntuyahaga, adquireixen gran importància per al conjunt del país i per a la resta de la comunitat internacional. 

Només sis dies després de l’inici de les matances humanes, a la carta del 5 de maig de 1972, el bisbe de Bujumbura es fa ressò de la versió oficial dels fets. En el moment més crític del genocidi, el bisbe tutsi actua com a intermediari, transmetent la informació oficial, a través de l’única ràdio existent al país. Des d'aquesta perspectiva, és clar que el missatge del bisbe fa suport al règim genocida del president Micombero.

Cinc dies després, un altre missatge de consol al règim genocida és escrit per l'arquebisbe de Gitega, Mons. André Makarakiza, el 10 de maig de 1972.

Som testimoni directe que l'actitud d'aquests dos bisbes tutsi contribueixen enormement a generar una crisi interna dins l'Església catòlica, a l’àmbit del clergat sobretot. La reprovació més forta de l'actitud dels bisbes catòlics l’expressam d’alguna manera els missioners estrangers, en la nostra qualitat de col·laboradors en el ministeri i testimonis privilegiats dels fets. La visc intensament en trobar-me estudiant kirundi, la llengua del país, al Centre de Llengües de Muyange. 

Si més no, ens serveix per veure una mica més de conjunt tot allò que passa realment arreu del país. Havent-hi alumnes pràcticament de tots els indrets, podem fer-nos una idea més cabal sobre l'autèntica realitat dels fets.

Un company suís que ve d'una missió situada a la riba del Llac Tanganika, diu que ha hagut d'enterrar moltíssims de morts que els soldats han deixat pel camp i pels camins de la contrada. Ho ha hagut de fer de nit, ja que no li ho deixen fer de dia. Tots els morts pertanyen a l'ètnia dels bahutu.

Uns altres companys italians parlen del que ha passat a la parròquia, un diumenge que els soldats s'hi han presentat i han començat a disparar-ne les armes sobre la multitud a la sortida de la missa dominical. Mentre la gent s'ha refugiat dins l'església, tancant-s’hi amb pany i clau, els soldats han obligat tots els homes a sortir-ne i, sense cap casta d'explicació, els han afusellat allà mateix. Tots aquells morts són bahutu.

Un metge europeu d'un hospital ha pres la decisió de tornar-se'n cap a Europa, després d'haver romput el contracte laboral mantengut amb les instàncies sanitàries oficials del país. Un bon dia, mentre està fent una operació molt delicada a un dels seus pacients, fan acte de presència dins el quiròfan un grup de soldats armats. Després d'haver-hi entrat salvatgement, enfonsen les seves armes en el ventre d'aquell malalt anestesiat. Aquell pacient també és hutu.

Altres companys parlen dels esforços que han fet per ajudar gent a sortir a l'exterior. Han organitzat viatges en camioneta fins a la frontera, amb el risc que allò comporta, en haver hagut de travessar molts de camins, sempre amagats i dins la foscor de la nit.

També n'hi ha que comenten que els soldats han intentat requisar cotxes i furgonetes de les missions catòliques, amb la finalitat d'utilitzar-les com a mitjà de transport de la gent detenguda, duita directament a la fossa. Mentre alguns hi han col·laborat una mica ingènuament, d'altres se les han enginyat per fer veure que els vehicles no estan en condicions de funcionar.

Companyes sueques, que treballen a prop de la frontera amb Tanzània i que han hagut de ser rescatades en helicòpter, poden presenciar que, un cop tretes fora com a estrangeres, des d’aquell mateix helicòpter de les forces armades s'han posat a disparar indiscriminadament sobre la població, fins que no hi ha quedat ningú viu. La gent d'aquella contrada és hutu.

La reprovació més forta de l'actitud dels bisbes catòlics l’expressam d’alguna manera els missioners estrangers, en la nostra qualitat de col·laboradors en el ministeri i testimonis privilegiats dels fets. 

Record perfectament que, en complir-se una mesada de l’inici de les actuacions violentes per part de les forces armades, els superiors de 7 congregacions missioners d'homes i dones dirigeixen el 24 de maig de 1972 una nota als bisbes, on demanen a la jerarquia catòlica que prengui una posició ferma i inequívoca sobre aquests fets i intervingui eficaçment davant les autoritats. 

Diu el diplomàtic burundès que aquesta lluna de mel dura fins a la caigudadel règim de Micombero l’any 1976. Jo ja no tenc oportunitat de viure directament els esdeveniments posteriors al mes de novembre de 1974. He de deixar definitivament de residir i treballar a Burundi, per indicacions expresses i directes de l’arquebisbe de Gitega, Andereya Makarakiza.

Perspectiva de servei o de poder?

Repassant l’escrit, emperò, puc assabentar-me que porta algunes informacions que em duen a recordar que, amb el polític burundès Pierre Nkurunziza,  que presideix la República de Burundi entre el 2005 i la seva mort, el juny de 2020, se signen acords amb tots dos Estats sobirans, el Burundi i la Santa Seu vaticana. 

Amb la signatura d’aquests acords, Burundi concedeix certs avantatges a l'Església Catòlica dins l'àmbit de l'educació, de la importació de béns per a ús de la institució eclesiàstica, de la gratuïtat del permís de residència pels missioners estrangers, i d'altres diversos.

A la vista d’aquest escrit, em fa la impressió que, allunyat d’aquella visió aparentment «científica i materialista de la història», traspua la visió "més clàssica i convencional" d’aquella tasca missionera que introdueixen els colonitzadors alemanys i belgues al territori del Burundi a finals del segle XIX. 

D’aleshores ençà, s'ha anat desplegant, al país i a tot l’orbe catòlic, una manera de fer les coses que, vulguem o no vulguem, en lloc d'aparèixer i mostrar la tasca evangelitzadora com la prestació d'un SERVEI al poble murundi o a la població mundial, l'han anat convertint i decantant cada vegada més intensament cap a la pràctica i l'exercici d'un PODER, amb el qual hom pretén d’incidir fins a les fibres més íntimes de la persona i la col•lectivitat tant al Burundi com arreu del planeta.

No és estrany, doncs, que hi hagi qui pugui arribar a valorar com a negativa la voluntat aparent de pretendre desacreditar l'Església, en comptes de lloar-la i de mirar-se-la amb bons ulls; o de no assumir de bon de veres que, efectivament, totes les religions mereixen de ser respectades per igual, i no únicament la catòlica per excel·lència; o de criticar i rebutjar la pregària feta per no clergues ni eclesiàstics oficials; o de fer front, sigui com sigui, a costums ancestrals no cristians...

Hores d’ara, el fet és que la presència mallorquina al Burundi queda reduïda a la més mínima expressió, quantitativament parlant. Que qualitativa, només Deu ho sap! 

En agrair al felanitxer Jaume Obrador Adrover «Xemarrí», l’aportació i la informació que em passa, no em puc estar de fer referència a uns altres tres companys capellans: el manacorí mossèn Joan Perelló Sansó, el burundès Mikaeli Kayoya i el missioner santamarier per excel·lència mossèn Miquel Parets Serra. 

La presentació d’un dels llibres de Joan Perelló, a Manacor, entre d’altres assumptes, em serveix per esmentar-hi que els europeus que ens hem passat alguns anys al Burundi, no estam en condicions d'assumir la realitat africana dins la qual hem intentat de penetrar i d'endinsar-nos-hi. 

Com ell diu molt bé, per un motiu molt simple: perquè no podem deixar de fer-ho d'acord amb les nostres categories septentrionals preestablertes... Difícilment ens podem desferrar d'aquests “aires de superioritat mallorquina” que, vulguem o no vulguem, anam difonent i escampant enfrontant nos a la “ignorància supina kirundi” o “la curtor kirundi” o “la misèria mental africana”!

També ens resulta molt difícil desprendre'ns de certs “aires masclistes” que ens presenten no ja com a sers diferents a la resta, sinó també com a sers superiors a les dones...

I, sobretot, ens resulta gairebé impossible arribar a ”entrar dins l'ànima kirundi”, comportar-nos i veure la feta, actuar i viure com ho fa un murundi. Tenim unes altres categories mentals; i també unes altres capacitats físiques i psíquiques; unes altres maneres de reaccionar. Unes altres maneres d'entendre la vida...

Portada del llibre de MIKAELI KAYOYA, traduït del francès al català per JOAN PERELLÓ

Quant al capellà burundès Mikaeli Kayoya, l’autor de dos llibres que coneixem: «Sûr les traces de mon père» i «Entre Deux mondes», puc dir que, amb l’escrit que em passa Jaume Obrador, em sent empès a tornar a fullejar-ne pàgines.

Es tracta d'aquell estudiant murundi que viatja a Europa per completar-hi estudis. Un dels pocs capellans natius que té l’oportunitat de cursar una part dels seus estudis eclesiàstics a l’Europa blanca. És hutu. L’assassinen pel fet de ser-ho.

Experimenta un xoc interior en comparar l’abisme que separa el tercer món del primer. Un abisme profund, des del punt de vista del desenvolupament econòmic, però també i sobretot per les diferències culturals espirituals, de sensibilitats, de mentalitats, de valors humans, de tradicions ancestrals que separen tots dos mons.

MIQUEL PARETS, amb altres missioners de Mallorca a BURUNDI

I, pel que fa al bon amic santamarier, Miquel Parets, qui s’ha deixat la pell i l’ànima tant a Burundi com al Perú, em fa la impressió que, davant d’una commemoració tan oficial, com és ara la celebració dels 60 anys de relacions bilaterals diplomàtiques entre Burundi i la Santa Seu vaticana, no deixaria de criticar enèrgicament i forta la manca de compromís jeràrquic, tant vaticà com burundès, en la tasca d’agermanar un poble tan ric com enriquidor, alhora que tan empobrit com empobridor dins el conjunt de les nacions que conformen aquesta humanitat nostra tan desigual com poc igualitària.

Si algun aspecte positiu consider que manté la nostra presència mallorquina al burundi, al meu modest mode de veure, és que ens ajuda a comprendre millor l’ànima africana, a contribuir en el desenvolupament d’un dels pobles més pobres de la terra i a aprendre’n alguns dels seus grans valors humans i socials, difícils de trobar en la vella i ben arruada Europa.

Tot d'una que m’assabent  que a la Sala 4 de CineCiutat projecten la versió original francesa de la pel·lícula «Petit pays», dirigida per Eric Babier, sobre la novel·la de Gaël Faye , no tard ni vint-i-quatre hores a acudir-hi. 

Ho faig diumenge, festa del Corpus, a la sessió de les 17:35, ocupant la butaca 2 de la fila 12.

Mirant-ne el tràiler, m’adon que es tracta d’un film centrat en Bujumbura, la capital de Burundi, i també en Kigali, la capital de Rwanda. Amb un protagonista de 10 anys i la seva germana més petita, de pare francès i mare rwandesa. 

Serien considerats, conseqüentment, «bazungu» (estrangers). 

Pel que llegesc sobre el director francès, la seva intenció primera és presentar els efectes que produeix damunt d’un infant de 10 anys el drama familiar de la separació dels seus pares. Dins un context d’elements exteriors que l’envolten i que n’agreugen encara més el dramatisme.

La família de quatre membres viu moments durs que sacsegen les dues ètnies enfrontades, hutus i tutsis, l’any 1993. (Una vintena d’anys després que jo n’hagués vist de prop, d’enfrontaments violents semblants, arreu d’aquell país centre-africà).

M’havien entrat moltes ganes i tenia molt d’interès a veure aquesta pel·lícula. Tot i que em temia molt que no fes altra cosa que la resta de les filmades fins ara sobre la regió, com pot ser «Hotel Rwanda»...

He de dir que m’ha agradat molt tornar a escoltar veus que parlen en kirundi. Percebre la sonoritat inconfusible del francès que xerra la gent d’aquelles contrades. Sentir paraules com «muzungu» (europeu), «ari hehe» (on és), «abana banje» (fills meus). Quedar astorat davant cases construïdes amb les rajoles roges tan característiques del país. Veure anuncis publicitaris de la cervesa Primus, penjats a les parets dels carrers de Bujumbura, o pancartes de l’UPRONA, el partit polític governant. Destriar vegetació exuberant, al costat de mercats populars aixecats a carrers sense asfaltar. Contemplar camionetes carregades de gent que es trasllada d’un lloc a un altre. Escoltar música i cançons en idiomes bantús com lingala, el kirundi o el kinyarwanda.  Tornar a veure les aigües roges dels rius burundesos, o aglomeracions de gent, vestida a l’estil africà més genuí...

No m’ha fet cap gràcia ni una tornar a veure i escoltar el comportament agressiu  de soldats i  militars i guardians armats controlant les carreteres. Violències exercides contra persones. Tractament cacic envers el personal de servei...

Si n’hagués de fer un breu resum, d’allò que m’ha comportat la visió d’aquesta pel·lícula de 112 minuts de durada, diria que, d’acord amb els meus pressentiments, es tracta d’un film més, dels que presenta només «un petit bocí d’una sola part d’un conflicte que, pel cap baix, en té dues».

Dic petit bocí, perquè veig que se centra en una família mixta benestant, de francès i rwandesa. I he recordat que, al meu temps, vaig tenir ocasió de contactar amb famílies rwandeses refugiades a Burundi que, lluny de disposar d’unes condicions de vida tan esplèndides com aquesta, havien de viure confinades en camps de refugiats, en condicions que resultaven més que lamentables. 

Petit bocí, doncs, de gent rwandesa refugiada, benestant.

I parl d’una sola part, perquè se centra en allò que viu, gaudeix, pateix, rep o fa el col·lectiu tutsi de la regió. Dels hutus, només en sobresurten i n’apareixen rellevants les malifetes.

Amb un enfocament tan parcial com aquest, des del meu modest mode de veure, la majoria dels espectadors poden sortir-ne amb la idea que els hutus són els genocides, perquè maltracten i maten gent. Mentre que els tutsis en són les víctimes, perquè en surten malmenades.

És una visió, crec que parcial i molt interessada, sobre els conflictes violents centreafricans que estan escampant i difonent, des d’Europa i l’hemisferi Nord, precisament les mateixes potències que es troben darrere de tantes actuacions violentes a l’Àfrica Central. 

Quan no en són les impulsores, afavoridores i provocadores directes.

Malauradament, en sortir de la sala, el meu comentari espontani no ha pogut ser cap altre: «Sempre guanyen els mateixos»! Els que tenen la capacitat i el poder d’enganyar més i millor l’opinió pública internacional. I de mantenir-la-hi, així, ben enganyada, respecte d’uns fets violents que tenen moltes cares, no solament una.

Amb el ganxo en cartell d’un infant de 10 anys, Gaby, assenyalant «la innocència de la infantesa enfront de la història», podria semblar que volen contribuir a netejar la mala imatge de comportaments inacceptables per part de gent adulta.

Amb el mateix títol del film, «País petit», també pot fer la impressió de pretendre esborrar amb una plomada la participació directa de «països grans» en els fets violents, de manera que quedin circumscrits a lluites ètniques d’un petit redol del continent africà.

Una de les escenes per a mi més significatives, respecte d’això que estic assenyalant, m’arriba al moment en què el jove protagonista es veu forçat a haver de triar l’ús iniciàtic de la violència. 

En països, Burundi i Rwanda, tan marcats per la presència secular de hutus i tutsis, quan l’infant ha de triar entre «francès o tutsi»,  es fa massa evident que, si s’hi nega, serà considerat hutu pel tutsi que l’obliga a fer-ho.

Aquest, per a mi, és el bassó més cru del drama que presenta aquesta pel·lícula, i la posició cada cop més generalitzada a l'hemisferi Nord: al Burundi i a Rwanda, o has de ser francès o has de ser tutsi. 

La resta, el hutu, no té dret a existir. És genocida.

Aquest any 2021, a més dels efectes nefasts d’això que en diuen pandèmia global, per mor del coronavirus covid19, el planeta sofreix també els efectes nefasts de governs dictatorials que persegueixen a mort la gent dissident que els critica i que vol combatre’ls amb mètodes democràtics.

És el cas del hutu rwandès Paul Rusesabagina perseguit a mort pel règim del president de Rwanda Paul Kagame, el màxim representant d'una formació militar que ha estat acusada de genocidi per magistrat de l'Audiència nacional espanyola.

Sortosament, des d’aquestes illes nostres hi ha qui lluita a favor dels perseguits i contra els perseguidors. Com és el cas del mateix Parlament de les Illes Balears que en començà l’any ja s'hi mostra a favor i en continua el suport als nostres dies.

En continua la tasca, en aquesta ocasió amb la presentació d'una Proposició no de Llei que signen tres grups parlamentaris: Unidas Podemos, PSIB-PSOE i Més per Mallorca, aconseguint-hi l’aprovació de cinc punts de suport parlamentari que valen tot quant pesen en or de molts quirats.

Llegesc a les xarxes, amb gran satisfacció, que «avui hem rebut la visita de la família d’en Paul Rusesabagina, l’heroi de l’Hotel Rwanda, opositor exiliat del règim autoritari de Kagame, segrestat, empresonat i acusat falsament de terrorisme. Des d’aquest Parlament, exigim el seu alliberament immediat».

Ho signa el bon amic esporlerí Miquel Ensenyat, el diputat portaveu del grup parlamentari Més per Mallorca, qui adjunta a twitter la imatge de diputats balears i familiars rwandesos, encapçalats pel president de la cambra parlamentària.

Veig que se’n fan ressò, de la notícia, mitjans de comunicació illencs, com és ara IB3 TV

Última Hora: «Las hijas del activista Paul Rusesabagina: «Nuestro padre jamás tirará la toalla»

Mallorcadiario.com: «El Parlament solicita la liberación del activista ruandés Paul Rusesabagina»

Diario de Mallorca: «Unidas Podemos pide la liberación inmediata de Paul Rusesabagina. Mayor: "Hay una falta de transparencia clara en este caso, y queremos denunciarlo junto con la vulneración de Derechos Humanos"»

Gente Digital.es. Se ha aprobado una segunda PNL --presentada por los grupos Socialista, MÉS per Mallorca y Unidas Podemos-- con la que la Cámara balear denuncia y condena "el acoso a los opositores políticos ruandeses, y las desapariciones y asesinatos de muchos de ellos", así como la de cualquier otra persona que sufra persecución por expresar ideas críticas frente a la política del actual gobierno ruandés.

Última Hora. «Unidas Podemos pide la liberación inmediata de Paul Rusesabagina»

PARLAMENT DE LES ILLES BALEARS. "Suport Paul Rusesabagina"

Tant de bo que una iniciativa parlamentària com aquesta, i l'anteriorment presentada a principis d'enguany, en defensa de comportaments democràtics a la regió centre-africana dels Grans Llacs, contribueixi a fer de Rwanda un país en pau i llibertat plenes.

 En bon primer diumenge de Quaresma de 2021, un bon amic meu em tramet dues pàgines del periòdic ABC que porten com a titular «Rwanda. Los archivos franceses desvelan el papel de París en el genocidio». 

Li dic que em fa ganes de llegir aquest document, a veure si m’il·lustra una mica més sobre Rwanda i el paper que exerceix França damunt la situació que travessa aquell país de la regió africana dels Grans Llacs, que m'estim tant i duc dins mon cor. 

Només mirant el titular, em fa la impressió que el document arriba massa tard... Però m’ho miraré tot detingudament.

En llegir les primeres línies, m’adon que hi hauré d’anar alerta. Presenta «els genocides hutu» com uns despietats que parlen de matar com qui «fa feina al camp».

Després veig que el periodista gosa passar del tractament individual a generalitzar i referir-se a tota l’ètnia... Un exemple, entre d’altres: com que el tutsi Kagame és anglòfon i el hutu Havyarimana és francòfon, tots els tutsi són anglòfons i tots els hutu són francòfons. Puc dir que vaig conèixer tutsi rwandesos que no en tenien ni idea, de l’anglès...

L’article parla de «dues operacions  militars franceses en el marc del genocidi»: l’operació Turquesa i l’operació Amaryllis, anterior a la primera, el mes d’abril, amb l’objectiu d’evacuar estrangers de Rwanda... No veig que s'hi estengui, en les dues...

Arrib a un punt en què m’ho he de tornar a llegir una vegada i una altra: la França que «intenta impedir que es transformi en massacre la guerra civil del 90, desfermada per Kagame i el Front Patriòtic Rwnadès», és la mateixa que «salva la vida dels hutus obrint-los pas cap al Congo»...

Bé, sembla que l'escrit – amb llacunes i distorsions de paràgrafs considerables - pretén mostrar un dels papers que exerceix França a Rwanda: alhora que «abandona» els tutsi maltractats, «protegeix» i trau fora del país els hutus maltractadors, per remarcar-hi la «doble moral que França ha tengut sempre amb Àfrica». 

Una de les característiques més compartides amb altres potències colonials europees, crec jo.

Em faig meves les paraules d’un altre bon amic meu, a qui n’he passat còpia:
«Que canallas son! Hay gente que está y estará encantada con tener razón».

En definitiva, em sembla que, malauradament, n'hi ha que pretenen imposar a través dels mitjans de comunicació internacionals el relat tergiversat de l'actual president de Rwanda, Paul Kagame, segons el qual "els tutsi no han matat mai ni una mosca", són els seus opositors hutu els que han comès les atrocitats més barbares com a autèntics genocides...

De fet, emperò, segons aquest jutge magistrat de l'Audiència nacional espanyola, les coses no són així, ni de bon tros.

Rwanda, més concretament el cas de Paul Rusesabagina, aquest dijous 11 de febrer de 2021, està al centre del debat parlamentari, a proposta d’un nombre considerable de diputats del grup Parlamentari Popular Europeu, que presenten una Proposta de Resolució a la comissió parlamentària que vetla pels casos d’incompliment dels drets humans, la democràcia i l’estat de dret. 

La Comissió encarrega al seu president que transmeti aquesta resolució al Consell, a la Comissió, al vicepresident de la Comissió / Alt representant de la Unió per a afers exteriors i política de seguretat, a la Unió Africana, al president de Rwanda i al Consell de Drets Humans de l'ONU, i l'Assemblea Parlamentària Paritària ACP-UE.

Aquesta Proposta de Resolució del Parlament Europeu sobre Rwanda, que va directament a tractar el cas de Paul Rusesabagina s’inicia esmentant una resolució anterior sobre Rwanda: la del 6 d'octubre de 2016 sobre el cas de Victoire Ingabire Umuhoza.

La proposta de Resolució es basa en una sèrie de documents oficials, com són ara: el Pacte internacional de drets civils i polítics, ratificat per Rwanda el 1975; la Declaració Universal dels Drets Humans; la Carta africana de drets humans i dels pobles; els principis i les directrius sobre el dret a un judici just i a l'assistència jurídica a l'Àfrica; la Carta africana de democràcia, eleccions i governança; els instruments de les Nacions Unides i de la Comissió Africana de Drets Humans i de les Persones, en particular els Principis i Directrius sobre el Dret a un Procés Just i Assistència Jurídica a l'Àfrica; l'informe d'Amnistia Internacional sobre el país, Rwanda 2019; la resposta del vicepresident / HR Borell, el 12 de novembre de 2020, a la pregunta escrita E-005242/2020 relativa a les denúncies de discriminació política a Rwanda; en base a l’article 135 del Reglament de procediment. 

Continua exposant una anàlisi detallada de fets  concrets que han succeït: Paul Rusesabagina, ex gerent de l'Hôtel des Mille Collines, va acollir més de 1.200 persones durant el genocidi rwandès el 1994; va desaparèixer el 27 d'agost de 2020 a Dubai; va reaparèixer el 31 d'agost de 2020 a la presó de Kigali. 

Considera que el trasllat forçat del senyor Rusesabagina de Dubai a Kigali és una violació a primera vista, «prima facie», de l’article 3 de la Convenció contra la tortura i altres penes o tractes cruels, inhumans o degradants (CAT): “cap Estat part no expulsarà, retornarà o extradirà una persona a un altre estat on hi ha motius substancials per creure que estaria en perill de ser sotmès a tortures". 

Les autoritats rwandeses afirmen que Rusesabagina va ser arrestat per "una ordre internacional" i l’acusen de ser el fundador, líder, patrocinador, membre d’escamots violents, armats, extremistes i terroristes. 

Paul Rusesabagina sobreviu al càncer en remissió i pateix una malaltia cardiovascular, que requereix medicació.

Des que l’any 2000 Paul Kagame fou elegit president, Rwanda s'ha tornat cada vegada més autoritària. Avui l’oposició és molt limitada. Els mitjans de comunicació estan controlats pel govern, cosa que provoca una autocensura extensa, i la llibertat de reunió i d'associació queda reduïda molt severament.

El genocidi i la guerra civil de Rwanda de 1994 continuen tenint un impacte negatiu sobre l'estabilitat de la regió; mentrestant els experts en salut mental de les organitzacions de supervivents del genocidi contra els tutsis de 1994 asseguren que la pandèmia ha agreujat els problemes de malalties mentals.

Segons el Centre Biomèdic de Rwanda (RBC), la prevalença de la depressió és de l'11,9% a la població general i fins al 35,6% entre els supervivents del genocidi. Això significa que un de cada tres supervivents del genocidi s’enfronta a un trauma;

Rwanda signà l'Acord de Cotonou, que estableix que el respecte als drets humans és un element essencial de la cooperació UE-ACP;

El Parlament Europeu, que considera que la independència del poder judicial i l’estat de dret són crucials, demana al govern de Rwanda:

Que garanteixi la plena imparcialitat del poder judicial i que respecti el degut procés legal i el dret a un judici just, imparcial i independent;

Que respecti i doni total suport al dret a la protesta, al dret a la llibertat d’expressió i al dret a reunió i que procuri no restringir aquests drets;

Que posi fi a la tortura i els maltractaments i que investigui els casos de matances extrajudicials, desaparicions forçades, detencions arbitràries i morts durant les detencions;

El Parlament Europeu condemna fermament la politització de la justícia, la persecució d’opositors polítics i els resultats prejutjats del judici; demana a la justícia rwandesa que garanteixi una apel·lació ràpida i justa per al senyor Rusesabagina que compleixi els estàndards establerts pel dret rwandès i internacional;

Demana que quedin garantits els drets d’un judici just a Paul Rusesabagina i que tingui accés a un assessor jurídic de la seva preferència.

Destaca la condició mèdica del senyor Rusesabagina i subratlla que no se li pot privar de la medicació ni de l'atenció mèdica adequada.

Està profundament preocupat pels recents esdeveniments a Rwanda, que inclouen informes de violència continuada i denúncies de vulneracions greus dels drets humans fonamentals. Subratlla que tots els casos de desaparició forçada han de ser investigats a fons i imparcialment, i que tots els sospitosos de responsabilitat penal han de ser sotmesos a judici en processos justos.

Insta el Govern de Rwanda a estendre els èxits econòmics i socials al camp dels drets humans, per avançar plenament cap a una democràcia moderna i inclusiva. Demana que els detinguts i les seves famílies tinguin accés a assessorament jurídic i que les detencions preventives no superin els límits establerts a la llei;

Condemna totes les formes de repressió, intimidació i detenció d’activistes polítics, periodistes i activistes dels drets humans; insta les autoritats rwandeses a alliberar immediatament totes les persones i altres activistes detinguts o condemnats únicament per exercir els seus drets de llibertat d'expressió, d'associació i de reunió pacífica; insta, en aquest sentit, les autoritats rwandeses a ajustar la legislació nacional per garantir la llibertat d'expressió;

Condemna qualsevol intimidació, arrest, detenció i processament de líders, membres, activistes de partits de l'oposició, així com de periodistes i altres crítics del govern rwandès pel sol fet d’expressar la seva opinió;

Insta el govern rwandès a complir el dret internacional i a respectar la Declaració Universal de Drets Humans, el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics de 1966 i la Carta Africana de Drets Humans i dels Pobles;

Recorda que les declaracions obtingudes mitjançant l'ús de la tortura o altres formes de maltractament són inadmissibles en qualsevol procediment. Exhorta les autoritats judicials de Rwanda a investigar de manera efectiva les denúncies de tortura i altres abusos als drets humans i a portar a la justícia els culpables d'aquests delictes, ja que no es pot tolerar la impunitat;

Demana al govern de Rwanda que revisi la llei sobre la "ideologia del genocidi" per tal d'ajustar-la a les obligacions de Rwanda envers del dret internacional i que canviï la llei que estableix castigar per delictes de discriminació i sectarisme per tal d'alinear-la amb les obligacions de Rwanda envers del dret internacional sobre drets humans;

Recorda a les autoritats ruandeses que la democràcia es basa en un govern pluralista, una oposició en funcionament, mitjans de comunicació i poder judicial independents, respecte als drets humans i respecte als drets d’expressió i reunió. Demana, en aquest sentit, a Rwanda que compleixi aquestes normes i que millori el seu historial de drets humans;

Subratlla que, en el context del treball de desenvolupament internacional a Rwanda, s'hauria de donar una prioritat molt més gran als drets humans, a l'estat de dret i a una governança transparent i sensible, i que l'ajut s'hauria de canalitzar a través de la societat civil. Demana a la UE, en col·laboració amb altres donants internacionals, que exerceixi una pressió continuada per fomentar la reforma dels drets humans a Rwanda;

Recolza els esforços de reconciliació de la societat rwandesa, fent justícia a les víctimes del genocidi i a les seves famílies, realitzats per les esglésies i els líders religiosos. 

Demana a la Comissió Europea que continuï avaluant regularment el suport de la UE a les institucions governamentals de Rwanda per garantir que aquest suport afavoreix plenament els drets humans, la llibertat d'expressió i d'associació, el pluralisme polític i la societat civil independent;

Demana al Servei Europeu d'Acció Exterior que vigili de prop els drets humans i la situació política a Rwanda; 

Demana a la UE que faci un ús ple de tots els instruments al seu abast per tal de promoure el respecte pels drets humans i els principis democràtics a Rwanda, fins i tot considerant la possibilitat d’introduir sancions individuals específiques temporals contra aquells que perjudiquin els drets humans; 

RE\P9_B(2021)0135_EN.docx</PathFdR> 5/5 PE<NoPE>688.997</NoPE><Version>v01-00

Joan Carrero Saralegui (1951), president de la Fundació s’Olivar d’Estellencs  (1992), és un d’aquests mallorquins que dedica tota la seva vida a la defensa dels drets humans, emprant sempre el mètode de la lluita no violenta. 

No solament a l’interior de l’illa, sinó arreu del planeta. De manera molt particular a la regió africana dels Grans Llacs. Més concretament, a Rwanda.

Fa pocs dies es proposà, i aconseguí, que el Parlament de les Illes Balears  fes suport a la seva demanda més recent: l’alliberament immediat de l’activista rwandès Paul Rusesabagina, empresonat a Kigali, la capital de Rwanda, a l’espera de ser-hi jutjat per suposats delictes de terrorisme.

Joan Carrero, que manté contactes molt estrets amb la família i l’entorn més apropat de Rusesabagina, nega totes les acusacions i s’ajunta a la crida familiar que adrecen als governs dels EUA i de Bèlgica, on residia, perquè intervenguin amb urgència a fi de facilitar-li el retorn a ca seva sa i estalvi.

Molt recentment, aquí a les Illes Joan Carrero ha aconseguit que el grup parlamentari Unidas Podemos hi enregistràs una iniciativa parlamentària que obtengué el suport de PSOE i MxM. Aquesta Proposició no de llei  insta el Govern rwandès a posar en llibertat immediata el presoner, famós per la seva gesta publicitada a la pel·lícula «Hotel Rwanda», qui salvà més de 1.200 persones amenaçades de ser assassinades.

El seu delicat estat de salut requereix d’intervencions immediates, a favor d’un home que en un comunicat ha expressat la seva por a morir d’un vessament cerebral per les tensions de tota casta tan fortes que pateix a la presó.

Candidat al Premi Nobel de la Pau en ocasions diverses, Joan Carrero coneix molt bé Paul Rusesabagina. Sobretot perquè tots dos impulsaren, des de Mallorca estant, allò que anomenen DIR (Diàleg Intra Rwandès), favorable a l’establiment de la pau i la reconciliació globals a la regió africana dels Grans Llacs. 

Coneix molt bé, també, la situació real d’aquella regió centre-africana, no solament per la lectura de llibres i articles publicats als mitjans de comunicació, sinó també i sobretot per haver-hi estat en contacte directe i mantenir lligams de col·laboració amb persones i grups diversos directament implicats.

Són moltes i diverses les iniciatives de tota casta que ha duit a terme en defensa de la pau i la reconciliació per al conjunt de la població d’aquell indret africà. 

Em ve a la memòria aquella gran marxa a peu de 1.000 quilòmetres que organitzà des de Barcelona fins a la seu de l’ONU a Ginebra (en la qual vaig poder participar personalment durant algunes etapes). 

O El dejuni amb vaga de fam que dugué a terme durant 42 dies a Brussel·les, una ocasió que li permeté de rebre el suport important de Premis Nobel i de partits polítics del Parlament europeu. 

Però la seva gran victòria, no aconseguida mai enlloc, n’és l’impuls d’una querella criminal davant dels tribunals de justícia de l’Audiència nacional espanyola contra alts càrrec del govern que presideix Paul Kagame. Dia 6 de febrer de 2008, es lliuren ordres d'arrest internacional contra 40 alts responsables de la cúpula polític-militar de la Armée Patriotique Rwandaise 2 / Front Patriotique Rwandais (APR/FPR) per la seva suposada responsabilitat en els crims de genocidi, crims contra la humanitat, crims de guerra i terrorisme, entre d’altres, comesos a Rwanda i la República Democràtica del Congo (abans Zaire) entre 1990 i 2002.

Amb la darrera actuació parlamentària balear, el mallorquí Joan Carrero es fa ressò de la petició que eleva a la comunitat internacional la filla d’en Paul, Lys Rusesabagina, per salvar la vida de son pare empresonat a Rwanda.

Salut i coratge, per no defallir en l’intent d’aconseguir «fer caure del tron els poderosos i fer-hi pujar dalt els més humils».

De tant en tant es produeix alguna bona notícia, que eixampla el cor i contribueix a fer que la ment humana pugui albirar certs brinets d’esperança, malgrat es besllumin en la llunyania d’aquesta realitat nostra tan atzarosa com incerta.

Me la passa el bon amic Joan Carrero Saralegui, qui des de fa anys presideix la Fundació s’Olivar d’Estellencs, des d’on treballa amb molt d’afany per la pau i la reconciliació a la regió africana dels Grans Llacs.

Per ell m’assabent que el 25 de gener de 2021, passà pel Registre del Parlament de les Illes Balears una Proposició no de Llei, perquè fos lliurada a la Mesa del Parlament, com una iniciativa de tres grups parlamentaris (Unidas Podemos, Socialista i Més per Mallorca). 

Representats, respectivament, per Cristina Mayor Abad, Joan Ferrer Ripoll i  Miquel Ensenyat  Riutort, perquè fos debatuda a la Comissió d’Assumptes Socials, Drets Humans i Esports, pel procediment d’urgència, la hi justificaven per un motiu evident. 

Es tractava de salvar la vida d’un dissident polític rwandès, activista dels drets humans, que a l’actualitat roman detingut, des del 31 d'agost de 2020, amb un estat de salut precari, que va empitjorant a causa de les males condicions en què roman reclòs dins la presó i per la falta d'accés als medicaments que precisa. 

Els tres grups parlamentaris en consideren necessari l’alliberament immediat, com també un retorn segur als Estats Units de Nord-Amèrica on residia. 

Es tracta de Paul Rusesabagina.

Consider molt valuós el suport parlamentari a aquest home de 66 anys, conegut internacionalment  per  salvar la vida,  a  l'hotel  de  Ruanda  del  qual  era  gerent,  a  més  de  1.200 persones, en la seva gran majoria tutsis, durant el genocidi de Ruanda del 1994. Va ser detingut el passat 31 d'agost a Kigali (Ruanda) en virtut d'una ordre d'arrest internacional emesa en 2018 pel govern rwandès, amb l'acusació de liderar grups terroristes.

La iniciativa parlamentària presentada consta de quatre punts que consider summament interessants. Perquè mostren que el Parlament de les Illes Balears , un cop més, es posiciona clarament i es declara obertament a favor de la defensa dels drets humans a un àmbit molt concret, la Rwanda governada a l’actualitat pel terror que imposa el règim presidit per Paul Kagame des de fa anys, i sense que s’hi pugui besllumar-ne la fi:

1. Denuncia  i  condemna  l'assetjament  del règim als  opositors  polítics rwandesos, les  desaparicions, els  assassinats, les persecucions, alhora que reclama una investigació independent.

2. Insta la República de Rwanda a posar-los en llibertat immediata.

3. Insta la República de Rwanda a avançar en la democratització del país.

4. Fa suport a les entitats i persones que promouen iniciatives internacionals del Diàleg Intra Rwandès.

Lògicament, uns gestos d’aquestes característiques causen una gran alegria als familiars de Paul, que no deixen d’agrair-ne l’acció. Com demostra el correu electrònic enviat per Aimée Lys Rusesabagina a la Fundació s’Olivar d’Estellencs. 

Amb l'enviament d'un correu tan reconfortant, agraeix profundament a totes les persones que han participat en aquesta acció. Tot desitjant que el nostre Déu d’amor els guardi i beneesqui abundosament.

PAUL RUSESABAGINA (1)  (2)  (3)  (4)