Rwanda en pau

 En bon dia de Nadal, m’arriben imatges i sons d’un vídeo de Rwanda. Hi apareixen un grup de cantaires interpretant la famosa nadala «Glòria in excelsis Deo». 

Tot d’una pens que es tracta d’un grup d’infants i adults, asilats polítics a Bèlgica o a algun altre indret d’Europa, que celebren la festa de Nadal 2020 cantant aquesta peça musical tan coneguda.

Me’n vull informar més detalladament. He de reconèixer que vaig equivocar-me de cap a peus. No es tracta de cap gravació feta a Europa. És la interpretació que en fa un grup de rwandesos, a la mateixa Rwanda, durant una festa de Nadal anterior.

Amb una observació remarcable. L’organista que els acompanya, ja no pot tornar a fer-ho pus mai més. El 17 de febrer de 2020 el troben mort a la cel·la de la presó on ha estat ingressat. Li diuen KIZITO MIHIGO. 

A la vista de la seva biografia, som un dels qui pensen i creuen que qualcú l’ha volgut matar!

Basta repassar una mica allò que surt a les xarxes de la intercomunicació més intensa, per assabentar-se que Kizito Mihigo (Kibeho, 25 de juliol de 1981 – Kigali, 17 de febrer de 2020) és un cantant, compositor de gòspel, organista de música religiosa, presentador de televisió ruandès, tutsi supervivent del genocidi, activista per la pau i la reconciliació, estudiant del Conservatori de París a França, creador de la Fundació Kizito Mihigo per la Pau... 

L’any 1995, estudiant al Seminari Menor de Butare, es converteix en el més popular organista i compositor litúrgic de l'Església Catòlica a Ruanda.

El 2001 participa en la composició de l'himne nacional de Ruanda i posteriorment li concedeixen una beca presidencial per estudiar al Conservatori de París (amb el suport financer del president de Ruanda, Paul Kagame). Després comença la seva carrera musical internacional a Bèlgica.

El 2011, Kizito Mihigo s’estableix permanentment a Ruanda i es converteix en una gran personalitat artística respectada per la població i pel govern. El seu acostament al poder dóna motiu a nombroses crítiques per part dels seus seguidors cristians. Es queixen d'una certa desviació del seu compositor litúrgic cap a temes cada vegada més polítics. 

Kizito Mihigo organitza per a la comunitat catòlica africana resident a Europa concerts de música sacra seguits d'una Missa de Rèquiem per les víctimes de tot tipus de violència al món. 

En 2010 crea la Fundació Kizito Mihigo per la Pau - KMP - una organització no governamental ruandesa en defensa de la pau i la reconciliació.

A l'agost de 2011, en reconeixement per les seves activitats en favor de la Pau, Kizito Mihigo rep el premi CYRWA (Cerebrating Young Rwandan Archievers) lliurat per la Fundació Imbuto, organització de la primera dama de Ruanda, Jeannette Kagame.

A l'abril de 2013, el Govern de Rwanda reconeix la Fundació de Mihigo Kizito per la Pau (KMP) entre les deu principals ONG locals que han promogut la bona governança. En aquesta ocasió, la fundació és guardonada amb el premi "RGB award" de 8.000.000 Frw (vuit milions de francs ruandesos).

El propi president Paul Kagame sempre presenta Kizito Mihigo com un model pels joves ruandesos...

Des de 2012, Kizito Mihigo presenta Umusanzu w'Umuhanzi ("La contribució de l'artista"), un programa setmanal de la televisió nacional produït per la Fundació KMP.

En aquest programa d'una hora, que s'emet tots els dimarts a les 22:00 hores, el cantant comenta els concerts amb els presos i els estudiants. Una vegada al mes, Mihigo modera el Diàleg intereligiós, un debat en el qual intervenen líders religiosos que pretenen trobar, junts, el paper de la religió en la construcció de la Pau.

Tot canvia de cap a peus quan, el mes de març de 2014 Mihigo penja a YouTube una nova cançó titulada "Igisobanuro Cy’urupfu" ("El significat de la mort"). El text, que signaria qualsevol persona religiosa amb un mínim sentit d’humanitat, desafia la narrativa oficial del genocidi. La cançó queda prohibida pel govern de Ruanda. 

El mes d’abril de 2014, es produeix la desaparició del cantant. Roman sota custòdia policial durant dies, per la seva controvertida cançó. És arrestat sota sospita de planejar atacs terroristes per enderrocar el govern. Després de l'anunci oficial de la detenció, el govern de Ruanda prohibeix la difusió de totes les cançons de Kizito Mihigo a les ràdios i televisions locals.

Després de dos ajornaments, el judici de Mihigo comença el 6 de novembre a Kigali. Kizito Mihigo es declara culpable de tots els càrrecs contra ell i demana indulgència del panell de jutges. El segon dia del judici, el cantant demana en va ser jutjat sol. El tercer dia del judici, en audiència pública, Mihigo renuncia als seus advocats i continua declarant-se culpable. Durant el judici, els fiscals sol·liciten la cadena perpètua contra el cantant.

El 27 de febrer de 2015 és sentenciat a 10 anys de presó, després de ser acusat de conspiració contra el govern del president Paul Kagame. Tanmateix, a causa de la manca d'evidències, és absolt de "conspiració per cometre terrorisme".

El dia de la sentència, la premsa internacional reconsidera que la cançó "Igisobanuro cy'urupfu" (El significat de la mort), segons els observadors, hauria causat la ira del règim, i la caiguda en desgràcia del cantant cristià anteriorment proper al president Kagame i el seu govern. Alguns observadors parlen d'un "poder enfebrit que no tolera les veus dissidents".

Per les dades de què dispòs (evidentment minses), la mort i desaparició de Kizito Mihigo  es produeix per una raó molt simple. Com a tutsi rwandès que té membres de la família assassinats per hutu, mentre fa suport al plantejament governamental oficial, segons el qual només hi ha unes víctimes, les tutsi, i només hi ha uns assassins, els hutu, el compositor i artista Kizito Mihigo rep tots els honors del president Kagame.

Des del primer moment que se’n separa d’aquell plantejament governamental oficial, i comença a difondre que, de víctimes i d’assassins, n’hi ha a totes dues bandes, tant tutsi com hutu, aleshores ja no solament deixa de ser ben vist pel president Kagame, sinó que aquest cerca la manera millor de retirar-lo d’enmig, arrestant-lo, empresonant-lo i fent-lo desaparèixer de la circulació ordinària.

Kizito Mihigo és mort, certament. Però la seva memòria perdura ben viva entre molta gent que vol la democràcia a Rwanda, fruit de la pau i la reconciliació. Ha estat guardonar amb els Premis Victoire Ingabire Umuhoza per la democràcia i la pau 2020

Convid a atansar-se a la cançó que portà Kizito Mihigo a la mort, que he mirat de traduir del kinyarwanda al català, engrescat amb la lectura d'això que n'ha escrit el bon amic Joan Carrero: «el gran delicte de Kizito Mihigo és una cançó-pregària per totes les víctimes (hutus i tutsis). Amb la qual cosa, va qüestionar el nucli de la gran mentida que sosté aquesta dictadura infernal: a Rwanda hi ha unes víctimes, els tutsis, i uns genocides, els hutus.»

Vet ací el text d'aquesta pregària tan dura i tan forta... (?!)

"Igisobanuro Cy’urupfu" ("El significat de la mort")

"La mort, el mal pitjor de tots...
camí cap al bé millor de tots»
KIZITO MIHIGO

Refrany:
La mort és el mal pitjor de tots.
La mort és el mal pitjor de tots.
Però per a nosaltres s’esdevé camí,
Camí que ens assenyala el bé millor de tots.

Refrany:
La mort és el mal pitjor de tots.
La mort és el mal pitjor de tots.
Però per a nosaltres s’esdevé camí,
Camí que ens assenyala el bé millor de tots.

1. La mort és la porta d’entrada a la casa de Déu
senyor de la vida
Però perquè aquesta porta s’obri,
s’ha de voler escoltar la veu de Déu
En Kinyarwanda morir vol dir respondre a la crida de Déu
En Kinyarwanda morir vol dir respondre a la crida de Déu
En Kinyarwanda morir vol dir respondre a la crida de Déu 

Refrany:
La mort és el mal pitjor de tots.
La mort és el mal pitjor de tots.
Però per a nosaltres s’esdevé camí,
Camí que ens assenyala el bé millor de tots.

2. No hi cap mort que sigui bona
sigui el genocidi o la guerra,
ser víctima de venjança,
malmenat per accident
o maltractat per malaltia .
Els germans ens ho demanen asseguts
Els germans ens ho demanen asseguts
Els germans ens ho demanen asseguts

Refrany:
La mort és el mal pitjor de tots.
La mort és el mal pitjor de tots.
Però per a nosaltres s’esdevé camí,
Camí que ens assenyala el bé millor de tots.

3. El genocidi ha ofegat orfes (tutsi),
però tampoc no s’ha oblidat d’altres persones (hutu)
que també varen sofrir,
malmenades a causa del genocidi.
Aquests germans també són persones per les quals prego
Aquests germans també són persones a les quals faig suport
Aquests germans també són persones en les quals pens.

Refrany:
La mort és el mal pitjor de tots.
La mort és el mal pitjor de tots.
Però per a nosaltres s’esdevé camí,
Camí que ens assenyala el bé millor de tots.

4. El meu sentit i el meu amor
no són els d’un infant
que juga amb la vida d’aquí a la terra
No són els d’infant amb les seves coses,
sinó que tinc el sentit adult de pertànyer a la humanitat.
Som rwandès,
això va precedit pel fet que som ésser humà
Som rwandès,
això va precedit pel fet que som ésser humà
Som rwandès,
això va precedit pel fet que som ésser humà

Refrany:
La mort és el mal pitjor de tots.
La mort és el mal pitjor de tots.
Però per a nosaltres s’esdevé camí,
Camí que ens assenyala el bé millor de tots.

5. El sentit d’haver estat salvat,
és el bastó que m’ajuda a caminar.
El vaig traure del pou de la meva fe en Jesucrist
És aquest cristianisme el que m’abraça la condició de rwandès.
És aquest cristianisme el que m’abraça la condició de rwandès.
És aquest cristianisme el que m’abraça la condició de rwandès. 

Refrany:
La mort és el mal pitjor de tots.
La mort és el mal pitjor de tots.
Però per a nosaltres s’esdevé camí,
Camí que ens assenyala el bé millor de tots.

6. La mort reconcilia les persones amb Déu qui les va crear
Acaben vivint en l’amor que prové del Pare.
Aquest amor és l’essència de la meva vida
Aquest amor és l’esperança de l’ànima
Aquest amor és la direcció de la vida. Amén. 

Refrany:
La mort és el mal pitjor de tots.
La mort és el mal pitjor de tots.
Però per a nosaltres s’esdevé camí,
Camí que ens assenyala el bé millor de tots.

Kizito Mihigo,
màrtir de la paraula cantada

Vet ací el text «SOS» de la carta que Carine Karimba, filla de Paul Rusesabagina, adreça  a la ministra belga d’Afers estrangers Madame Sophie WILMÈS el 8 de desembre de 2020, «davant la detenció il·legal i extrajudicial per motius polítics» de son pare.

Li l'envia en nom i representació de tota la família. Hi manifesta la preocupació familiar i l’angoixa a causa del segrest i tortures, tant físiques com psíquiques que sofreix Paul, qui s’ha aixecat contra el genocidi rwandès, arriscant-ne la pròpia vida, 

«Madame Sophie WILMÈS

Ministre des Affaires Etrangères
Rue des Petits Carmes,
151000 BRUXELLES.

Senyora ministra, 

Assumpte: el senyor Paul Rusesabagina. 

Tenim l’honor i el deure d’escriure-vos aquesta carta com a família del senyor Paul Rusesabagina. Una família profundament angoixada a causa de la desaparició, el segrest i les tortures, tant físiques com psíquiques, que ha sofert el nostre marit i pare. 

Paul Rusesabagina esdevé el símbol dels que s’aixequen  contra el genocidi ruandès i n’arrisquen la pròpia vida. A l’Hôtel de Milles Collines va salvar centenars de persones que ben segur que haguessin mort. 

D’aleshores ençà, ha escollit Bèlgica com a terra d’asil. Hi ha obtengut la seva condició de refugiat, segons el Conveni de Ginebra, i posteriorment la nacionalitat belga. 

Paul Rusesabagina va ser guardonat amb els màxims honors, en reconeixement al coratge demostrat l’any 1994. Titular de la Medalla de la Llibertat als Estats Units, de molts altres honors i del doctorat Honoris Causa arreu del món, és un home que ha honorat aquest país nostre, el seu país d’adopció.

Avui, senyora ministra, vos necessita. Quan s’ha oposat al règim actual vigent a Rwanda, sempre hi ha defensat mètodes democràtics i no violents. 

A diferència  dels que, el 27 d'agost d’enguany, el van segrestar a Dubai, el van portar a Kigali i allà va ser arrestat i empresonat, desafiant els principis i les lleis més elementals del dret internacional. 

Tenim el deure de protegir els nostres ciutadans pertot arreu del món, especialment quan se’n vulneren els drets humans fonamentals. 

Va romandre segrestat durant tres dies, del 28 al 31 d’agost de 2020. Durant tot aquest temps, va estar amb els ulls embenats, emmanillat i amb les cames lligades. 

Li varen negar el dret a veure un advocat de la seva elecció i es va veure obligat a haver de recórrer als advocats que li van imposar. 

Després de mesos de pressió internacional, finalment el govern rwandès li va permetre de reunir-se amb un dels advocats, però, desafiant totes les normes del dret, rebutjà que altres advocats escollits per ell mateix poguessin reunir-s’hi a la presó. Cosa que resulta inadmissible per a qualsevol estat de dret. 

Vos demanam que intervengueu per obtenir la seva llibertat, de manera que pugui tornar a Bèlgica el més aviat possible. Si així ho desitgen les autoritats judicials belgues, és clar que està a la seva disposició per ser jutjat aquí, ben convençut de la seva innocència. 

Qui diu justícia, diu també regles jurídiques, imparcialitat, independència, condicions que, ateses les circumstàncies del seu segrest, mai no es podran trobar a Rwanda. 

El temps s’acaba i l’estat de salut del nostre pare i espòs ja no ens preocupa. Els serveis consulars belgues l’han vist en tres ocasions, intentant de portar-li amb certes dificultats els medicaments que li són d’emergència vital, però que no pot tenir en la seva totalitat. 

En absència d’un alliberament immediat, vos demanam que intervengueu perquè es pugui beneficiar, com més aviat millor, d'un trasllat a les nostres presons belgues on tengui accés al seu tractament. La totalitat de la seva fitxa mèdica ha estat dipositada a la vostra administració. 

Finalment, ens agradaria presentar-vos una sol·licitud que concerneix directament el nostre règim democràtic belga, la nostra justícia i les nostres llibertats fonamentals. 

A petició de les autoritats rwandeses, el mes de gener de 2019 el jutge instructor Leroux va obrir una investigació sobre Paul Rusesabagina. El nostre advocat, el lletrat Vincent Lurquin, va assistir a les audiències durant les quals, al costat dels investigadors belgues, hi va ser present el fiscal general adjunt de Rwanda. 

Aquesta instrucció encara està en curs i va ser objecte d'una comissió rogatòria recent: el lletrat Lurquin va sol·licitar i va obtenir còpia del dossier de la instrucció. Evidentment, calia que pogués parlar-ne amb el seu client. Per això el proppassat mes d’octubre va viatjar a Kigali. Li varen denegar l’accés a la presó. 

Això òbviament és intolerable: afecta un dels drets més fonamentals de la nostra justícia, és a dir, el dret a la defensa. Es tracta d’un expedient judicial belga, d’una investigació dirigida per un jutge instructor belga, investigadors belgues, fiscal belga que han tengut contacte amb un acusat belga, Paul Rusesabagina. 

¿Com es pot entendre que el seu advocat, belga, no pugui visitar-lo a la seva presó de Rwanda per tal d’informar-lo sobre el contengut del seu expedient i preparar així les audiències que han de tenir lloc davant dels tribunals belgues?

Vos demanam confiadament, senyora ministra, que recordeu fermament a les autoritats ruandeses la independència necessària del nostre sistema judicial. Les normes de cooperació judicial s’han d’imposar per a les dues parts. 

Permeti’m subratllar la urgència d'aquest recordatori i que s’aprovi una visita del nostre advocat a Kigali el més aviat possible. 

Per descomptat, així com el nostre advocat, nosaltres també tenim moltes ganes d’explicar-vos directament i en persona qui era el nostre pare i, quines són les nostres preocupacions, la nostra angoixa i la nostra esperança en l’alliberament. 

Agraint-vos l’atenció i la humanitat amb què parareu esment d’aquesta carta, vos pregam que accepteu, senyora ministra, l’expressió de la nostra consideració més alta i respectuosa. 

Cordialment. 

Família de Paul Rusesabagina»

NOTA:

Qui és la ministra belga d’Afers estrangers, Mme. SOPHIE VILMÈS (Ixelles, 1975)?  Membre del Govern federal belga, a l’actualitat és vice-primera ministra i ministra d’Afers estrangers, d’Afers europeus, del Comerç exterior, i de les Institucions culturals federals. Una dona que remarca la importància de la Cort penal internacional en la lluita contra la impunitat i a favor de l’enfortiment de l’estat de dret.

El reforçament de l'estat de dret i la lluita contra la impunitat figuren al mateix cor de les prioritats de la política estrangera belga. Per aquesta raó Bèlgica sosté, des de la seva creació, aquesta institució judicial única i essencial que és la Cort penal internacional, una cort penal permanent, amb vocació universal i complementària de les jurisdiccions penals nacionals. 

Aquest suport és el reflex del compromís belga per posar fi a les violacions més greus del dret internacional humanitari.

Quinze dies després que Carine Kanimba, filla de Paul Rusesabagina, de 66 anys, adreçàs e-mail a personalitats públiques d’arreu del món, demanant ajuda per salvar la vida de son pare, me n’arriba el text.

Tant la seva mare, una tutsi de nom Tatiana, com els seus germans, Trésor de 28 anys, o Roger de 41 anys, tota la seva família es troba profundament angoixada a conseqüència del segrest, el confinament forçós i les tortures, tant físiques com mentals, que pateix avui son pare.

Rusesabagina és l’activista rwandès pels drets humans, un hutu més conegut com el gerent del Mille Collines, hotel de luxe al centre de Kigali, propietat de l’aerolínia belga Sabena, amb clients primordialment turistes francesos i belgues, qui va protegir i salvar més de mil persones durant el genocidi de Ruanda del 1994. 

S’afanyà a salvar molts tutsi, quan els seus compatriotes hutu s’hi acarnissaren, després que hagués estat abatut l’avió en què viatjaven els presidents hutu de Rwanda i de Burundi, Juvénal Habyarimana i Cyprien Ntaryamira.

Se’n féu una pel·lícula famosa, dirigida l’any 2004 per Terry George, protagonitzada per Don Cheadly i Sophie Okonedo en els papers principals: «Hotel Rwanda». S’estrenà a Los Àngeles. Amnistia Internacional la impulsà i el mes de setembre de 2020 en féu un comunitat. Obtengué tres nominacions als Premis de l’Acadèmia, entre d’altres la de millor actor per a Don Cheadle que interpretava el paper de Rusesabagina.

Els detalls del segrest d’enguany, al qual fa referència la seva filla Carine, són tractats àmpliament a l’article del New York Times titulat: «L’heroi de l’hotel Rwanda, atrapat per l’home fort del país», publicat el 19 de setembre de 2020. 

L’informe de l’organització internacional Human Rights Watch, conclou que Paul Rusesabagina ha estat víctima d’una desaparició forçada. 

L’any 1996, en Paul havia rebut advertències que la seva vida es trobava en perill i que li podien confiscar el passaport. L’endemà mateix, la seva família sortia disparada de Rwanda cap a Uganda i poc després a Bèlgica, país colonitzador de Rwanda. Per por de la seva seguretat, Rusesabagina va decidir fugir de Ruanda i cercar refugi a Bèlgica. Hi va sol·licitar asil polític. Conduí un taxi i comprà una casa als suburbis de Brussel·les.

El mes de juny de 2007, Rusesabagina denuncià Paul Kagame, president de Rwanda, davant d’un tribunal internacional pels crims de guerra comesos per les seves tropes i per les atrocitats que havia comès durant el genocidi rwandès.

L’any 2009, Rusesabagina i la seva esposa es mudaren a una comunitat tancada de San Antonio, Texas, a prop de la llar d’un dels seus aliats, l’ex senador dels EUA i antic ambaixador a Burundi, Bob Krueger.

Rusesabagina recorre el món parlant de justícia social, fa activisme pels drets humans i difon les lliçons apreses del genocidi rwandès, una de les pitjors tragèdies del segle XX. Ha parlat amb grans organitzacions de periodistes, educadors, estudiants, responsables polítics, líders empresarials i defensors dels drets humans a tot Europa i als Estats Units.

S’ha convertit en un crític ferotge contra el govern de Rwanda i ha cofundat el Moviment Ruandès pel Canvi Democràtic, una coalició de grups de l’oposició, formats per rwandesos que viuen a l’exili.

Rusesabagina espera ara un judici per càrrecs de terrorisme...

El proppassat 27 d’agost de 2020, mentre realitzava un viatge entre els Estats Units de Nord-Amèrica i Dubai, als Emirats Àrabs, Paul Rusesabagina va ser obligat a pujar a un altre avió que el portà fins a Kigali, la capital de Rwanda.

El mes de setembre de 2020, la seva filla Carine manifestava: 

«Mon pare fa un mes que va ser segrestat i traslladat a Rwanda contra la seva voluntat. Des del seu segrest i detenció, no he pogut parlar amb ell lliurement... Imaginau-vos l’ensurt si el vostre pare viatjàs a l’estranger, desaparegués i aparegués dies després a un país al qual mai no tornaria de bon grat, acusat de falsos càrrecs per un brut govern autoritari que ha criticat insistentment. Estic aterrida, devastada i confusa». 

El pare de Carine va ser segrestat de Dubai el mes d'agost d'enguany i roman detingut a Rwanda, sense cap tractament mèdic adequat ni accés als advocats designats per la seva família. El seu cas és el més recent d’una sèrie de processos contra els rivals polítics del president Kagame. 

El Tribunal de Drets Humans de l'Àfrica Oriental i el Grup de Treball sobre Detenció Arbitrària de les Nacions Unides han constatat que els dos opositors polítics anteriors que van ser processats, Victoire Ingabire Umuhoza i Diane Rwigara, no van rebre un judici just a Ruanda. És improbable que Paul en sigui l’excepció. 

Els rivals polítics i els crítics governamentals desapareixen o moren en circumstàncies misterioses, tant a casa com a l’exili. Els dissidents han estat assetjats, perjudicats i fins i tot assassinats fora de les fronteres de Ruanda en almenys sis països diferents. 

El president Paul Kagame i la seva administració ha instaurat un règim de terror i intolerància, que amenaça regularment i apunta a aquells que critiquen o es perceben com una amenaça per al govern. Són habituals la detenció arbitrària, la tortura, la farsa i els processos injustos. 

Com diu molt encertadament Philippe Hensmans, director d'Amnistia Internacional Bèlgica, "Hem de preguntar als nostres governants per què no intervenen en casos com aquest. Hi ha la sensació que no s'atreveixen a intervenir a Rwanda, que no poden criticar el senyor Kagame, perquè va sobreviure a un genocidi, i així el deixen fer tot el que vulgui”... 

Són, dic jo, administracions públiques i institucions de tota casta que "fa massa temps que romanen massa esclaves de massa silencis còmplices"...

Intent recollir informació sobre les opinions que mereix l’elecció cardenalícia de monsenyor Antoine Kambanda a l’entorn d’amistats i contactes que tenc a l’interior de Rwanda.

Els dos primers dies posteriors a l’elecció, no n’he rebut gaires. En general, em diuen que «intenten recollir informació de persones que coneixen el cardenal en qüestió». Cosa que els agraesc. Seria molt profitosa per a mi. Des de temps enrere, mantenc moltes ganes de seguir de prop la situació que viu i pateix Rwanda. Duc Rwanda al cor!

D’altra gent em diu que «fins ara, a part del que podem imaginar, encara no han rebut res de fet. El que és segur és que no es tracta d’una casualitat... L'església és un poder, diuen, que s'ha de controlar absolutament des de l'interior, especialment quan tothom sap el nombre de sacerdots assassinats per Kagame o per ordres seves». 

N’hi ha que, havent treballat durant anys a Rwanda com a missioners, se’n senten i veuen tan nafrats que s’estimen més viure’n al marge i acabar les velleses mantenint vius els bons records sostenguts al llarg de dècades. No coneixent de prop la figura d’aquest eclesiàstic, s’alegren d’haver-ne vist el primer cardenal rwandès.

Cercant per internet, trob un article molt ben detallat, en Kinyarwanda, la llengua pròpia de Rwanda. Mir de traduir-lo al català, amb els pocs coneixements que tenc del kirundi... Del mes de març de 2019, mostra molt clarament vincles estrets entre el FPR/Kagame i el cardenal Kambanda.

(Curiosament, tots dos llinatges porten el prefix Ka-, que denota "petitesa". El mot "-game" podria estar relacionat amb allò que és "aspre", "àcid", "difícil", "reticent". El mot "-mbanda", en canvi, podria tenir a veure amb "família tutsi, classificada entre les molt bones famílies tutsi" i alhora amb l'acció d'"esprémer amunt i avall")...

Sigui com sigui, el testimoniatge personal escrit per aquest rwandès em deixa molt colpit i impressionat. Diu que coneix el cardenal des de temps enrere, que hi ha col·laborat intensament i que és «una de les anelles importants en la cadena d'implantació de l'FPR/Kagame a les més altes instàncies governamentals rwandeses, molt abans que fos ordenat capellà...»

Allò que supera la meva capacitat de comprensió és la conclusió a la qual arriba aquest personatge: que tots dos, tant el president com el cardenal, comparteixen el mateix programa planificat d’anar "destruint l’església catòlica a Rwanda a qualsevol preu" (gusenya Kiliziya Gatulika mu Rwanda ku kiguzi icyo aricyo cyose).

Caldrà esperar-ne la traducció al francès, per confirmar que, efectivament, n’acab de fer la correcta, d’aquesta manifestació escrita tan dura, contra la figura del primer cardenal rwandès, elegit pel papa Francesc. 

Si és així, haurem de reconèixer que ens trobam davant d’un cas molt potent de transcendència enorme.

En voler recórrer al bon amic Joan Carrero,  molt més ben informat que jo mateix sobre la situació real que travessa Rwanda, i demanar-li que em passi algunes dades sobre l’eminentíssim cardenal Antoine Kambanda, me n’ofereix algunes que consider interessants.

«Por el Vaticano las cosas van cada vez peor. Francisco (o quien sea) acaba de elegir como primer cardenal de la historia de Ruanda a tutsi extremista muy cercano a Kagame. Este pontificado está siendo tan dañino para Ruanda/Congo como el de “san” Juan Pablo II para Latinoamérica. Seguramente Francisco no cae en el autoritarismo de Juan Pablo II, pero las consecuencias (de su desinformación, como mínimo) son lo mismo de desastrosas... Es increíble la influencia nefasta de los grandes financieros globalistas anglosajones (para los que trabajan los “carismáticos” Clintons, Obamas, Baidens…). Ni el papa ni la ONU llegan a distanciarse de la agenda atlantista. Y no hablemos de las grandes ONG anglosajonas de DH...»

Amb motiu de l'elecció recent del primer cardenal rwandès, Sa Eminència Antoine Kambanda, per part del papa Francesc a la basílica de sant Pere, a Roma, em ve al cap que el bon amic Joan Carrero,  li n’ha adreçat algunes, de cartes, al primer papa d’origen argentí. 

No estic assabentat que n'hagi rebut cap casta de resposta!

La primera anava acompanyada d’un document extens sobre l’assassinat de bisbes i religiosos a Kabgayi, precisament al mateix lloc on l’eminentíssim cardenal Kambamda fou ordenat capellà pel papa Joan Pau II, a l’edat de 31 anys, el 8 de setembre de 1990.

El president rwandès, Paul Kagame , hi va sortir molt mal parat, quan donà ordres de massacrar i es referí als bisbes com a «escòria». 

Entre d’altres observacions, se n’hi pot recollir aquesta:

«Tratar de este conflicto (congoleño-rwandés) es tratar de las mayores masacres desde la Segunda Guerra Mundial, masacres que no cesan. Y quienes podrían liderar una nueva Ruanda que dejase de agredir a la RD del Congo están presos en Kigali... Es por ello que me dirijo a Su Santidad en la esperanza de poder exponerle personalmente algo de todo este complejo y doloroso panorama. Su palabra, ya sea en intervenciones públicas o en conversaciones privadas, es seguramente en este momento la que goza de mayor autoridad moral en nuestro mundo. Esperamos y rogamos al Señor que le sea posible dedicar unos minutos a esta profunda herida que desgarra a la madre África, cuna de la humanidad. Atentamente.»

La segona carta de Joan Carrero al papa Francesc fou amb motiu de la recepció vaticana que el papa va oferir al president rwandès Paul Kagame:

«Santo padre Francisco: Es muy profunda la herida que su encuentro con Paul Kagame abrió en el alma de centenares de miles de ruandeses, así como en la de muchos misioneros, familiares de misioneros y cooperantes asesinados por Paul Kagame y en la de otros amigos del pueblo de Ruanda. Es una herida provocada no tanto por el hecho de que haya recibido tan solemnemente al gobernante mundial sobre el que actualmente pesan las más graves imputaciones judiciales (genocidio, crímenes contra la humanidad, terrorismo… ) como, sobre todo, por el hecho de dirigir a semejante criminal una pública petición de perdón por el genocidio sufrido por los tutsis...»

«Cuando, más pronto que tarde, salga a la luz toda la verdad sobre la autoría y la magnitud de los crímenes masivos sufridos por los pueblos de Ruanda y Congo, seguramente la historia juzgará muy duramente su encuentro con Paul Kagame...» 

«Hace un par de años, Adolfo Pérez Esquivel ya le entregó nuestra petición de que recibiese a algunos representantes de las verdaderas víctimas (hutus, tutsis y twas) de la gran tragedia ruandesa que se ha extendido al Congo. Pero su santidad recibió, por el contrario, al mayor victimario de dicha tragedia...»

Com demanava "el monsenyor Romero d'Àfrica", l'arquebisbe de Bukavu monsenyor Munzihirwa, assassinat per les tropes de Kagame quan entraren al Zaire: «“Demanam als lobbies internacionals dels tutsi que dirigeixen Rwanda i Burundi que cessin d'organitzar la desinformació internacional amb la finalitat de mantenir enganyada l'opinió pública internacional".

Hom pot creure i pensar que tant el papa Francesc com el cardenal rwandès Antoine Kambanda, romanen al corrent de tot això i molt més. Com és ara l'enregistrament d'un exaltat Kagame que, en un discurs forassenyat, crida i diu que de l'única cosa que se'n penedeix en aquesta vida és de no haver assassinat tots els hutu que fugiren al Zaire (dones, vells, infants...). 

Com titula Joan Carrero a la seva publicació, és una bona mostra del que comporta "La passió de Crist avui al Vaticà".

M’estim molt la regió centreafricana dels Grans Llacs. M’estim molt Burundi. Durant quatre anys hi vaig treballar, a les diòcesis de Gitega i Ruyigi. M’estim molt Rwanda, que només he besllumat a l’horitzó, des del Burundi estant, a l’altra vorera del llac Tanganika. 

Tenc i mantenc amistats a tots dos països. Tant  de hutu com de tutsi. M’importa moltíssim el destí futur de tots dos països centre-africans. I me’n preocupa moltíssim la situació actual. Política, econòmica, social, cultural, eclesial.

M’arriba endins la notícia escampada aquests dies sobre l’actuació recent del papa Francesc, qui acaba de nomenar el primer cardenal rwandès en tota la història. En celebr l’elecció. Hi desig tota casta de ventures, positives en tots els sentits. Sobretot, de cara a la implantació i consolidació d’una Rwanda nova, on imperi la justícia, la veritat i la pau.

Pel que llegesc, es tracta de monsenyor Antoine Kambanda  (Nyamata, 10-11-1958)  qui ocupa el càrrec d’arquebisbe metropolità de Kigali des de novembre de 2018, portant com a lema «Ut vitam habeant». Que tenguin vida!

Degut a la «violència interètnica», conten les cròniques que la seva família es traslladà breument a Burundi. Posteriorment a Uganda, on ell va fer l’ensenyament primari. Després a Kènia, on realitzà els estudis secundaris. De retorn a Rwanda, ingressà al Seminari Menor. Durant set anys, 1983-1990, estudià al Seminari Major. Fou ordenat capellà pel papa Joan Pau II, a Kabgayi, a l’edat de 31 anys, el 8 de setembre de 1990.

Durant tres anys, va fer de professor al Seminari Menor de Kigali. Es doctorà en Teologia Moral a l’Acadèmia Pontifícia Alfonsiana. 

Els seus pares i cinc del seus sis germans, juntament amb altres parents i familiars, foren assassinats durant el genocidi contra els tutsi l’any 1994.

L’any 1999 fou nomenat director de Càritas Kigali. Rebé nomenaments eclesiàstics diversos: director del Comitè de Desenvolupament de la diòcesi, president de la Comissió de Justícia i Pau, professor de Teologia Moral i, posteriorment, rector del Seminari Major de Kigali, etc.

El 7 de maig de 2013 el papa Francesc el nomenà bisbe de Kibungo. El 19 de novembre de 2018, arquebisbe de Kigali. El 28 de novembre de 2020, vigília del Primer Diumenge d’Advent, cardenal prevere de sant Sixt.

Ha estat el vicepresident de la Conferència Episcopal de Rwanda, president de la Comissió Episcopal de Justícia i Pau, president del Consell Interreligiós de Salut de Rwanda, etc. 

A la Regió dels Grans Llacs Africans, les Conferències Episcopals d’Àfrica Central, (Rwanda, República Democràtica del Congo i Burundi), només comptaven amb un cardenal, el del Congo. 

Ara, amb l’eminentíssim Antoine Kambanda, Rwanda ja compta amb el seu primer cardenal. 

Tenc molt d’interès a conèixer una mica més a fons aquesta personalitat eclesiàstica rwandesa. I m’agradaria ben molt arribar a aclarir-ne l’actitud que adopta davant d'altres personalitats rwandeses, com són ara el president tutsi de la República Paul Kagame i l’opositora hutu reprimida Victoire Ingabire Umuhoza.