Rwanda en pau

Bisbes celebrant 60è aniversari de relacions diplomàtiques entre el Burundi i la Santa Seu vaticana

No em consider el més adequat per parlar-ne, d'una temàtica política i eclesiàstica com aquesta. Tal volta el bon amic Alfred Miralles podria i sabria dir-hi molt més i fer-ho molt millor que no jo.

Així i tot, m'interessa l’assumpte. Si més no, per haver iniciat i completat una estada de quatre anys al Burundi a la dècada dels anys 70 del segle passat, després d'haver estat rebut en audiència pel papa Pau VI, a les dependències vaticanes, juntament amb els companys capellans mallorquins Guillem i Alfred Miralles. En pocs dies, passam de trepitjar dependències vaticanes a instal·lar-nos en construccions missioneres burundeses! 

GUILLEM, ALFRED MIRALLES I JO, amb el papa PAU VI

Sí que vivim i trepitjam la realitat del que són unes relacions diplomàtiques al més alt nivell. El Burundi i el Vaticà, com a dos Estats sobirans, mantenen relacions diplomàtiques, pel cap baix, des de l'any 1962, a partir de la proclamació de la independència burundesa. 

Burundi, la primera Nunciatura Apostòlica del continent africà

Segons el conferenciant, es tracta de la «primera nunciatura apostòlica que s’obre al continent africà». Una Nunciatura que, sens dubte, desplega el seu paper important el temps que jo hi som, al Burundi.

Recorda el conferenciant que, al moment d’assolir la independència l’any 1962, Burundi està patint una situació dramàtica per l'assassinat el 13 d'octubre de 1961 del primer ministre, el príncep Louis Rwagasore, l'heroi de la independència nacional; com també per l'assassinat a Kamenge el 14 de gener de 1962 de dirigents sindicals Bahutu, membres de l'oposició... 

Malgrat això, l’1 de juliol de 1962, queda proclamada la independència del Burundi amb la instauració de l’antiga monarquia tutsi representada pel rei Mwambutsa IV. Cosa que s’esdevé en una cerimònia molt simple, consistent simplement i llisament en la baixada de la bandera belga i la hissada de la bandera nacional del Burundi. 

S’inicien així relacions diplomàtiques d’Estats independents i sobirans, entre d’altres amb la Santa Seu. L’any 1966 la monarquia queda abolida i s’hi proclama la República amb un cop d’estat militar dirigit pel capità Mikaeli Micombero. I en continuen les relacions diplomàtiques entre tots dos estats sobirans.

Consider curiós que, seixanta anys després de la proclamació de la independència de Burundi, m’arribin informacions sobre la celebració d'aquestes sis dècades de manteniment de relacions diplomàtiques entre el Burundi i el Vaticà. Una celebració que, pel que tenc entès, duen a terme divendres 10 de febrer de 2023. No fa ni vuit dies!

Amb el lema «Seixanta anys de valors i de visions compartides», aquest escrit fa una repassada històrica a les relacions mantengudes entre el Burundi i la Santa Seu. Ho signa Laurent Kavakure, de qui no tenc cap altra coneixença que la que m’ofereixen els mitjans digitals. 

Pocs dies després, gràcies a les indicacions del bon amic, antic missioner al Burundi, Tomeu Suau Mayol, puc seguir-ne per youtube el discurs sencer. 

Pel que puc arribar a esbrinar, Laurent Kavakure és un diplomàtic i polític burundès, nascut a Tangara, província d’Ngozi. S’exerceix primerament com a ambaixador de Burundi a Bèlgica (2006-2010) i posteriorment com a ministre de Relacions Exteriors de Burundi (novembre 2011 – maig 2015).

Faig memòria que un dels seus antecessors en el càrrec d’ambaixador, Venerando Bakevyumusaya, en ocasions diverses visita Mallorca. Record estades seves  l’any 1998, com també l’any 2000 quan, durant alguns dies, manté contacte directe i personal amb missioners mallorquins que hem treballat a Burundi i amb autoritats civils de les institucions illenques. 

VENERAND BAKEVYUMUSAYA (any 2000) amb el president ANTICH i el diputat BUELE, a Palma

Bakevyumusaya, a la dècada dels anys 70 del segle passat, és un dels joves catequistes a la parròquia de Nyabiraba, on jo tenc oportunitat d’ensenyar-li a tocar la guitarra... De la mateixa manera que qui arriba a ser-hi president de la República, Silvester Ntibatunganya, també col·labora amb nosaltres en activitats culturals i representacions teatrals desplegades a la mateixa parròquia de Nyabiraba...

Inicis de l'Església catòlica a Burundi

A l’inici de la lectura de l’escrit i de l’audició del discurs diplomàtic, em fa la impressió de destriar-hi una certa visió de la història que, d’alguna manera, podria tenir qualque cosa a veure amb una certa perspectiva científica,  materialista: presenta l’Església al Burundi com una institució antiga lligada al «poder» colonial. 

Detalla que l’arribada de missioners i la creació de les primeres missions es produeix amb el suport del poder colonial, a les acaballes del segle XIX. Primordialment com a obra dels Missioners de la Nostra Senyora d’Àfrica, coneguts com a Pares Blancs.

Assenyala que les primeres passes, durant el període colonial alemany, es fan a Rumonge el 15 de maig de 1879. Posteriorment a Muyaga, regió del Buyogoma on la intervenció dels alemanys permet la fundació de la primera missió catòlica a Burundi, dirigida pel pare blanc holandès Johannes Van der Burgt el 1896. 

Tenc la immensa satisfacció d’haver-hi treballat durant mig any, a la parròquia de Muyaga, dins la diòcesi de Ruyigi, i molt particularment a la sucursal de Cendajuru, d’on guard records molt valuosos i enriquidors. Som testimoni directe de l’orgull que manté viu la població catòlica d’aquesta regió del país, en considerar-se la primera que instal·la i aleshores encara conserva fresca dins la memòria de la primera Creu com a símbol del cristianisme inicial.

Recorrent amb moto de fabricació alemanya indrets de la parròquia de MUYAGA

Com indica l’escrit, de bon començament, l'Església Catòlica i el poder colonial treballen de la mà, en estreta col·laboració i amb complicitat perfecta. Segons l’autor, el poder colonial i l'Església catòlica comparteixen la mateixa ideologia de "missió civilitzadora".

Per això remarca que la construcció de les missions i el manteniment dels missioners comporta alguns requisits molt importants, pel que fa a l’obtenció de la mà d'obra disponible, per al transport i la mateixa construcció d'equipaments, o per al proveïment d'aliments a missioners i tropes.

Grup de missioners mallorquins a Burundi, anys 1960

Amb una visió molt critica del paper originari dels primers missioners al Burundi, denuncia que s’hi violen sistemàticament els drets culturals i religiosos dels burundesos. Segons l’autor, la implantació del cristianisme implica l'eradicació de les creences ancestrals i l'adopció de nous valors, amb greus conseqüències de pèrdua de referents culturals.

Fa esment al fet que la tasca d'investigar i aclarir les violacions dels drets humans comeses en el passat ha estat confiada a la Comissió de la Veritat i la Reconciliació (TRC). 

Malauradament, jo, que només vaig romandre al Burundi durant quatre anys a la dècada dels anys 70 del segle passat, no en tenc ni idea, d’aquesta iniciativa que, a primer cop d’ull, pot semblar de molt difícil aplicació. El fet de basar-se en una legislació sobre «violació dels drets humans», del tot inexistent el segle XIX, que no s’arriba a proclamar fins a mitjan segle XX, pot endarrerir-ne  resultats i conclusions finals, concretes i pràctiques.

Tot i que, amb altres, som del parer que certs delictes no haurien de prescriure mai i que la humanitat ha d’arribar a trobar la manera millor de parar-hi esment, el més acuradament possible; d’impedir-ne la continuació i el manteniment; d’esbrinar-ne els responsables i assenyalar-ne noms i llinatges; de jutjar-ne les actuacions que van mes enllà de la manca de respecte per la vida humana; i de satisfer les demandes justes dels col·lectius més directament afectats.

Per això, no em sembla del tot descabdellada la tasca que el conferenciant atorga al Ministeri d'Afers Exteriors del Burundi: demanar a l'Església catòlica que actuï com a mitjancera entre Burundi i els seus antics colonitzadors, és a dir, Alemanya i Bèlgica, al moment d’iniciar-hi i mantenir negociacions que contribueixin a aclarir formes possibles de devolucions o reparacions. 

Amb les autoritats civils de la província de GITEGA (1973)

Són qüestions que no haurien de quedar sempre enlaire, per un més endavant que mai no arriba. Sinó que reclamen alguna casta de resposta, clara i explícita.

El genocidi de 1972 contra bahutu 

A banda de certes «imprecisions», sobre determinades singularitats de la presència de nuncis arreu del món,  amb què topa el conferenciant a vegades, o sobre l’absència d’ambaixador a la Santa Seu, un dels aspectes que més m’interessa remarcar-hi, davant d’aquesta intervenció que el diplomàtic i polític burundès fa en commemorar les sis dècades de relacions diplomàtiques  burundeses amb la Santa Seu vaticana, és el tercer punt. El que fa referència, directa i explícita, al «Genocidi de 1972 contra bahutu: l’Església catòlica víctima i còmplice».

M’interessa ben molt esbrinar què hi diu respecte d’una relació diplomàtica que, al meu modest mode de veure, també m’afecta directament. Els «esdeveniments» sagnants de l’any 1972 que tenc ocasió de viure de prop i que, encara ara, incideixen fortament en la meva vida personal, em duen a haver d’abandonar el país, d’ordre de l’arquebisbe monsenyor Andereya Makarakiza. 

No cal oblidar que la jerarquia eclesiàstica, com la governamental i l’administrativa, majoritàriament és tutsi. L’any 1972 la majoria de capellans nadius són batutsi. Només una petita minoria són bahutu. I gairebé tots els missioners estrangers ens mostram molt crítics amb les actuacions del govern tutsi que maltracta bahutu, amb violència institucional i una cruesa inhumana mai vista fins llavors a Àfrica. Com assenyala l’autor.

Contràriament a la nostra posició denunciadora, la dels missioners estrangers, l’arquebisbe tutsi ens arriba a dir que mai no podrem entendre les actuacions governamentals tan dures i crues: «Si els tutsi no matam hutu, els hutu ens mataran, a nosaltres tutsi!» Dit per un arquebisbe de l’Església catòlica africana a missioners estrangers, ens sona molt fort, massa fort. Irresistible!

Veim i ens adonam ben prest que el conjunt de la jerarquia eclesiàstica catòlica prefereix no entrar en el bassó de l’assumpte, ni anar fins a l'arrel del problema. S’avesa a passar-hi molt per damunt, com de puntetes, com si no hagués passat mai res de negatiu i rebutjable enlloc. 

Tutsi com és l’arquebisbe, coneixedor de la defensa que feim dels bahutu com a víctimes del genocidi, i de la crítica a la manca d’actuació jeràrquica denunciadora de les matances humanes que s’hi produeixen, un bon dia em recomana i m’aconsella que me’n vagi del país. Ho faig l’endemà mateix que m’ho indica.

Sempre he pensat que aquell suggeriment arquebisbal pot ser objecte d’interpretacions diverses. M’estim més considerar-ho com el gest d’un bon pare que no vol que li passi res de nou, a cap dels seus fills, evitant-li que s’ho hagi de passar malament, que no cap altra cosa.

Però no deix de tenir clar, també, que qualque cosa deu pintar en tot aquell afer la pretensió arquebisbal d’evitar, com a màxim representant de la jerarquia eclesiàstica burundesa, qualsevol casta d’entrebanc o dificultat de tipus diplomàtic, tant pel que fa al Vaticà i la Nunciatura Apostòlica, com pel que pugui representar per a l’Estat i l’ambaixada d’Espanya. 

Evitar-se conflictes diplomàtics també hi deu haver pesat una mica, en la decisió arquebisbal de recomanar-me que me’n torni cap a casa, cap a Mallorca, cap a Europa.

Per això, m’interessa moltíssim veure i escoltar què hi diu aquest diplomàtic burundès, durant l’acte commemoratiu dels 60 anys de relacions diplomàtiques entre Burundi i la Santa Seu vaticana.

La Comissió de la Veritat i la Reconciliació

Comença assenyalant que el 20 de desembre de 2022 arriben al Parlament del Burundi, reunit en Congrés, els resultats de l’informe emès per la Comissió de la Veritat i la Reconciliació. 

Diu que els resultats d’aquestes investigacions arriben a conclusions ben clares: es tracta d’un genocidi  comès per l'Estat burundès, amb mitjans estatals, contra un objectiu prèviament identificat. 

Segons aquestes conclusions, el genocidi de 1972 a Burundi té com a objectiu l'aniquilació de l'elit hutu, per tal d'assegurar que els Batutsibahima – branca dels Batutsi - tenguin el control total del poder. 

Conclou que esdevenen crims contra la humanitat comesos aquell any: contra els bahutu a tot el territori nacional, contra els batutsi al sud del país particularment al litoral del llac Tanganyika, i contra els batwa a la regió de Mwaro.

Tot i les meves particulars reticències a haver d’assumir-ho com a crims contra la humanitat comesos per tothom, i de demanar-me si amb tothom s’han comès de la mateixa manera, en igualtat de condicions i en la mateixa proporció, m’interessa ben molt endinsar-me en la seva analítica particular.

L’autor el considera el primer genocidi comès a l’Àfrica postcolonial. Potser sí. N’assenyala una desena d’etapes. Veig que para esment a algunes dates i dades rellevants produïdes a la primera dècada de la independència burundesa, 1962-1972. Considera i enumera una sèrie d’esdeveniments sagnants que els qualifica de precursors:

L’assassinat de dirigents sindicals Bahutu a Kamenge (1962); l’assassinat del prelat muhutu, Mons. Gabriel Gihimbare (1964); l’assassinat del primer ministre Muhutu, Pierre Ngendandumwe (1965); l’intent de cop d'estat contra la monarquia i l’eliminació d'alts càrrecs polítics, militars i civils de Bahutu (1965); les massacres de Batutsi, Bahutu i Batwa a les comunes de Busangana i Bugarama (1965); l’enderrocament de la monarquia, amb l’inici de l'exclusió dels baganwa – família dels Batutsi - i ascens dels bahima – altra família dels Batutsi - (1966); el suposat cop d'Estat atribuït a quadres militars i polítics de Bahutu seguit de diverses detencions, judicis i execucions precipitades (1969); l’intent de cop d'estat atribuït a batutsibanyaruguru – família de batutsi - i monàrquics: detencions, judicis, condemnes i mesures d'amnistia (1971); l’extradició, detenció i assassinat de l'exrei Ntare V (1972); el genocidi contra els Bahutu, seguit de crims contra la humanitat contra Bahutu, Batutsi i Batwa (1972-1973).

D’aquell any 1972, en confecciona i n’ofereix una llista extensa de capellans, religiosos i religioses que esdevenen víctimes assassinades al Burundi. Hi apareixen prop d’una quarantena de dones i homes d’Església, els noms i llinatges dels quals esmenta: 18 capellans diocesans a la diòcesi de Gitega (em resulta particularment emotiu l’esment del bon amic dels mallorquins, el hutu Mikaeli Kayoya...), 5 capellans a la diòcesi d’Ngozi, 5 capellans a la diòcesi de Bujumbura, 3 capellans a la diòcesi de Muyinga. Curiosament, a la diòcesi de Bururi no se’n coneix cap, de capellà mort:  aleshores no n’hi ha cap, de capellà hutu conegut, dins d’aquella diòcesi del sud del país!

També dins les congregacions religioses es produeixen víctimes: La superiora de Ruganza, 5 germans Bahutu de la Congregació Flamenca dels Germans de Scheppers, Nostra Senyora de la Misericòrdia, centenars i centenars de catequistes, la monja infermera que tracta a l’hospital de Gitega el bon amic mallorquí quan emmalalteix, etc.

Compartesc amb el conferenciant la postura que pren, acusant de complicitat la jerarquia de l’Església catòlica en el genocidi contra els Bahutu l’any 1972 al Burundi. 

Celebrant 60è aniversari de relacions diplomàtiques entre el Burundi i la Santa Seu vaticana

Com ell assenyala, i jo tenc oportunitat de veure’ls de prop i de tractar-los amb més o manco assiduïtat, l’any 1972 a tot el país hi ha cinc bisbes: dos Batutsi (a Bujumbura i a Gitega, les dues arxidiòcesis més importants, els monsenyors Ntuyahaga i Makarakiza), dos Bahutu (a Ngozi i a Muyinga, els monsenyors Kaburungu i Bihonda), i un belga (a Bururi, Joseph Martin, eclipsat a la pràctica pel seu vicari general, el tutsi mossèn Bernard Bududira, que arribarà a ser bisbe...)

Aquests tres prelats batutsi són els interlocutors eclesiàstics amb el poder. Els bisbes bahutu no solament no hi pinten res, sinó que, en el cas de Kaburungu arriba a ser amenaçat i posat en arrest domiciliari pel governador militar. 

L’altre hutu, el bisbe Bihonda, segons conten, és d’aquells que, seguint els costum de l’època, s’afegeix a la pràctica consolidada davant d’algun canvi significatiu en l’ocupació o la riquesa, i demana i adquireix la condició de convertir-se en tutsi. Com aquell qui diu, renega de la seva condició de hutu, pel fet d’haver assolit un estatus social superior, que provoca el canvi d’identitat.

El fet és que, al llarg d'aquesta història dramàtica, l'Església catòlica oficial roman en silenci. Dia 29 d'abril de l'any 1972 passa a la història del Burundi com la data més nefasta dels inicis d'una tragèdia sense límits, l'abast de la qual només podrà esser valorada justament en el futur, amb més o manco encert, segurament llunyà.

Estic plenament d’acord que en el cas d’aquest genocidi de 1972, els missatges i discursos del bisbe de Bujumbura, el tutsi Ntuyahaga, adquireixen gran importància per al conjunt del país i per a la resta de la comunitat internacional. 

Només sis dies després de l’inici de les matances humanes, a la carta del 5 de maig de 1972, el bisbe de Bujumbura es fa ressò de la versió oficial dels fets. En el moment més crític del genocidi, el bisbe tutsi actua com a intermediari, transmetent la informació oficial, a través de l’única ràdio existent al país. Des d'aquesta perspectiva, és clar que el missatge del bisbe fa suport al règim genocida del president Micombero.

Cinc dies després, un altre missatge de consol al règim genocida és escrit per l'arquebisbe de Gitega, Mons. André Makarakiza, el 10 de maig de 1972.

Som testimoni directe que l'actitud d'aquests dos bisbes tutsi contribueixen enormement a generar una crisi interna dins l'Església catòlica, a l’àmbit del clergat sobretot. La reprovació més forta de l'actitud dels bisbes catòlics l’expressam d’alguna manera els missioners estrangers, en la nostra qualitat de col·laboradors en el ministeri i testimonis privilegiats dels fets. La visc intensament en trobar-me estudiant kirundi, la llengua del país, al Centre de Llengües de Muyange. 

Si més no, ens serveix per veure una mica més de conjunt tot allò que passa realment arreu del país. Havent-hi alumnes pràcticament de tots els indrets, podem fer-nos una idea més cabal sobre l'autèntica realitat dels fets.

Un company suís que ve d'una missió situada a la riba del Llac Tanganika, diu que ha hagut d'enterrar moltíssims de morts que els soldats han deixat pel camp i pels camins de la contrada. Ho ha hagut de fer de nit, ja que no li ho deixen fer de dia. Tots els morts pertanyen a l'ètnia dels bahutu.

Uns altres companys italians parlen del que ha passat a la parròquia, un diumenge que els soldats s'hi han presentat i han començat a disparar-ne les armes sobre la multitud a la sortida de la missa dominical. Mentre la gent s'ha refugiat dins l'església, tancant-s’hi amb pany i clau, els soldats han obligat tots els homes a sortir-ne i, sense cap casta d'explicació, els han afusellat allà mateix. Tots aquells morts són bahutu.

Un metge europeu d'un hospital ha pres la decisió de tornar-se'n cap a Europa, després d'haver romput el contracte laboral mantengut amb les instàncies sanitàries oficials del país. Un bon dia, mentre està fent una operació molt delicada a un dels seus pacients, fan acte de presència dins el quiròfan un grup de soldats armats. Després d'haver-hi entrat salvatgement, enfonsen les seves armes en el ventre d'aquell malalt anestesiat. Aquell pacient també és hutu.

Altres companys parlen dels esforços que han fet per ajudar gent a sortir a l'exterior. Han organitzat viatges en camioneta fins a la frontera, amb el risc que allò comporta, en haver hagut de travessar molts de camins, sempre amagats i dins la foscor de la nit.

També n'hi ha que comenten que els soldats han intentat requisar cotxes i furgonetes de les missions catòliques, amb la finalitat d'utilitzar-les com a mitjà de transport de la gent detenguda, duita directament a la fossa. Mentre alguns hi han col·laborat una mica ingènuament, d'altres se les han enginyat per fer veure que els vehicles no estan en condicions de funcionar.

Companyes sueques, que treballen a prop de la frontera amb Tanzània i que han hagut de ser rescatades en helicòpter, poden presenciar que, un cop tretes fora com a estrangeres, des d’aquell mateix helicòpter de les forces armades s'han posat a disparar indiscriminadament sobre la població, fins que no hi ha quedat ningú viu. La gent d'aquella contrada és hutu.

La reprovació més forta de l'actitud dels bisbes catòlics l’expressam d’alguna manera els missioners estrangers, en la nostra qualitat de col·laboradors en el ministeri i testimonis privilegiats dels fets. 

Record perfectament que, en complir-se una mesada de l’inici de les actuacions violentes per part de les forces armades, els superiors de 7 congregacions missioners d'homes i dones dirigeixen el 24 de maig de 1972 una nota als bisbes, on demanen a la jerarquia catòlica que prengui una posició ferma i inequívoca sobre aquests fets i intervingui eficaçment davant les autoritats. 

Diu el diplomàtic burundès que aquesta lluna de mel dura fins a la caigudadel règim de Micombero l’any 1976. Jo ja no tenc oportunitat de viure directament els esdeveniments posteriors al mes de novembre de 1974. He de deixar definitivament de residir i treballar a Burundi, per indicacions expresses i directes de l’arquebisbe de Gitega, Andereya Makarakiza.

Perspectiva de servei o de poder?

Repassant l’escrit, emperò, puc assabentar-me que porta algunes informacions que em duen a recordar que, amb el polític burundès Pierre Nkurunziza,  que presideix la República de Burundi entre el 2005 i la seva mort, el juny de 2020, se signen acords amb tots dos Estats sobirans, el Burundi i la Santa Seu vaticana. 

Amb la signatura d’aquests acords, Burundi concedeix certs avantatges a l'Església Catòlica dins l'àmbit de l'educació, de la importació de béns per a ús de la institució eclesiàstica, de la gratuïtat del permís de residència pels missioners estrangers, i d'altres diversos.

A la vista d’aquest escrit, em fa la impressió que, allunyat d’aquella visió aparentment «científica i materialista de la història», traspua la visió "més clàssica i convencional" d’aquella tasca missionera que introdueixen els colonitzadors alemanys i belgues al territori del Burundi a finals del segle XIX. 

D’aleshores ençà, s'ha anat desplegant, al país i a tot l’orbe catòlic, una manera de fer les coses que, vulguem o no vulguem, en lloc d'aparèixer i mostrar la tasca evangelitzadora com la prestació d'un SERVEI al poble murundi o a la població mundial, l'han anat convertint i decantant cada vegada més intensament cap a la pràctica i l'exercici d'un PODER, amb el qual hom pretén d’incidir fins a les fibres més íntimes de la persona i la col•lectivitat tant al Burundi com arreu del planeta.

No és estrany, doncs, que hi hagi qui pugui arribar a valorar com a negativa la voluntat aparent de pretendre desacreditar l'Església, en comptes de lloar-la i de mirar-se-la amb bons ulls; o de no assumir de bon de veres que, efectivament, totes les religions mereixen de ser respectades per igual, i no únicament la catòlica per excel·lència; o de criticar i rebutjar la pregària feta per no clergues ni eclesiàstics oficials; o de fer front, sigui com sigui, a costums ancestrals no cristians...

Hores d’ara, el fet és que la presència mallorquina al Burundi queda reduïda a la més mínima expressió, quantitativament parlant. Que qualitativa, només Deu ho sap! 

En agrair al felanitxer Jaume Obrador Adrover «Xemarrí», l’aportació i la informació que em passa, no em puc estar de fer referència a uns altres tres companys capellans: el manacorí mossèn Joan Perelló Sansó, el burundès Mikaeli Kayoya i el missioner santamarier per excel·lència mossèn Miquel Parets Serra. 

La presentació d’un dels llibres de Joan Perelló, a Manacor, entre d’altres assumptes, em serveix per esmentar-hi que els europeus que ens hem passat alguns anys al Burundi, no estam en condicions d'assumir la realitat africana dins la qual hem intentat de penetrar i d'endinsar-nos-hi. 

Com ell diu molt bé, per un motiu molt simple: perquè no podem deixar de fer-ho d'acord amb les nostres categories septentrionals preestablertes... Difícilment ens podem desferrar d'aquests “aires de superioritat mallorquina” que, vulguem o no vulguem, anam difonent i escampant enfrontant nos a la “ignorància supina kirundi” o “la curtor kirundi” o “la misèria mental africana”!

També ens resulta molt difícil desprendre'ns de certs “aires masclistes” que ens presenten no ja com a sers diferents a la resta, sinó també com a sers superiors a les dones...

I, sobretot, ens resulta gairebé impossible arribar a ”entrar dins l'ànima kirundi”, comportar-nos i veure la feta, actuar i viure com ho fa un murundi. Tenim unes altres categories mentals; i també unes altres capacitats físiques i psíquiques; unes altres maneres de reaccionar. Unes altres maneres d'entendre la vida...

Portada del llibre de MIKAELI KAYOYA, traduït del francès al català per JOAN PERELLÓ

Quant al capellà burundès Mikaeli Kayoya, l’autor de dos llibres que coneixem: «Sûr les traces de mon père» i «Entre Deux mondes», puc dir que, amb l’escrit que em passa Jaume Obrador, em sent empès a tornar a fullejar-ne pàgines.

Es tracta d'aquell estudiant murundi que viatja a Europa per completar-hi estudis. Un dels pocs capellans natius que té l’oportunitat de cursar una part dels seus estudis eclesiàstics a l’Europa blanca. És hutu. L’assassinen pel fet de ser-ho.

Experimenta un xoc interior en comparar l’abisme que separa el tercer món del primer. Un abisme profund, des del punt de vista del desenvolupament econòmic, però també i sobretot per les diferències culturals espirituals, de sensibilitats, de mentalitats, de valors humans, de tradicions ancestrals que separen tots dos mons.

MIQUEL PARETS, amb altres missioners de Mallorca a BURUNDI

I, pel que fa al bon amic santamarier, Miquel Parets, qui s’ha deixat la pell i l’ànima tant a Burundi com al Perú, em fa la impressió que, davant d’una commemoració tan oficial, com és ara la celebració dels 60 anys de relacions bilaterals diplomàtiques entre Burundi i la Santa Seu vaticana, no deixaria de criticar enèrgicament i forta la manca de compromís jeràrquic, tant vaticà com burundès, en la tasca d’agermanar un poble tan ric com enriquidor, alhora que tan empobrit com empobridor dins el conjunt de les nacions que conformen aquesta humanitat nostra tan desigual com poc igualitària.

Si algun aspecte positiu consider que manté la nostra presència mallorquina al burundi, al meu modest mode de veure, és que ens ajuda a comprendre millor l’ànima africana, a contribuir en el desenvolupament d’un dels pobles més pobres de la terra i a aprendre’n alguns dels seus grans valors humans i socials, difícils de trobar en la vella i ben arruada Europa.