Tot d'una que m’assabent  que a la Sala 4 de CineCiutat projecten la versió original francesa de la pel·lícula «Petit pays», dirigida per Eric Babier, sobre la novel·la de Gaël Faye , no tard ni vint-i-quatre hores a acudir-hi. 

Ho faig diumenge, festa del Corpus, a la sessió de les 17:35, ocupant la butaca 2 de la fila 12.

Mirant-ne el tràiler, m’adon que es tracta d’un film centrat en Bujumbura, la capital de Burundi, i també en Kigali, la capital de Rwanda. Amb un protagonista de 10 anys i la seva germana més petita, de pare francès i mare rwandesa. 

Serien considerats, conseqüentment, «bazungu» (estrangers). 

Pel que llegesc sobre el director francès, la seva intenció primera és presentar els efectes que produeix damunt d’un infant de 10 anys el drama familiar de la separació dels seus pares. Dins un context d’elements exteriors que l’envolten i que n’agreugen encara més el dramatisme.

La família de quatre membres viu moments durs que sacsegen les dues ètnies enfrontades, hutus i tutsis, l’any 1993. (Una vintena d’anys després que jo n’hagués vist de prop, d’enfrontaments violents semblants, arreu d’aquell país centre-africà).

M’havien entrat moltes ganes i tenia molt d’interès a veure aquesta pel·lícula. Tot i que em temia molt que no fes altra cosa que la resta de les filmades fins ara sobre la regió, com pot ser «Hotel Rwanda»...

He de dir que m’ha agradat molt tornar a escoltar veus que parlen en kirundi. Percebre la sonoritat inconfusible del francès que xerra la gent d’aquelles contrades. Sentir paraules com «muzungu» (europeu), «ari hehe» (on és), «abana banje» (fills meus). Quedar astorat davant cases construïdes amb les rajoles roges tan característiques del país. Veure anuncis publicitaris de la cervesa Primus, penjats a les parets dels carrers de Bujumbura, o pancartes de l’UPRONA, el partit polític governant. Destriar vegetació exuberant, al costat de mercats populars aixecats a carrers sense asfaltar. Contemplar camionetes carregades de gent que es trasllada d’un lloc a un altre. Escoltar música i cançons en idiomes bantús com lingala, el kirundi o el kinyarwanda.  Tornar a veure les aigües roges dels rius burundesos, o aglomeracions de gent, vestida a l’estil africà més genuí...

No m’ha fet cap gràcia ni una tornar a veure i escoltar el comportament agressiu  de soldats i  militars i guardians armats controlant les carreteres. Violències exercides contra persones. Tractament cacic envers el personal de servei...

Si n’hagués de fer un breu resum, d’allò que m’ha comportat la visió d’aquesta pel·lícula de 112 minuts de durada, diria que, d’acord amb els meus pressentiments, es tracta d’un film més, dels que presenta només «un petit bocí d’una sola part d’un conflicte que, pel cap baix, en té dues».

Dic petit bocí, perquè veig que se centra en una família mixta benestant, de francès i rwandesa. I he recordat que, al meu temps, vaig tenir ocasió de contactar amb famílies rwandeses refugiades a Burundi que, lluny de disposar d’unes condicions de vida tan esplèndides com aquesta, havien de viure confinades en camps de refugiats, en condicions que resultaven més que lamentables. 

Petit bocí, doncs, de gent rwandesa refugiada, benestant.

I parl d’una sola part, perquè se centra en allò que viu, gaudeix, pateix, rep o fa el col·lectiu tutsi de la regió. Dels hutus, només en sobresurten i n’apareixen rellevants les malifetes.

Amb un enfocament tan parcial com aquest, des del meu modest mode de veure, la majoria dels espectadors poden sortir-ne amb la idea que els hutus són els genocides, perquè maltracten i maten gent. Mentre que els tutsis en són les víctimes, perquè en surten malmenades.

És una visió, crec que parcial i molt interessada, sobre els conflictes violents centreafricans que estan escampant i difonent, des d’Europa i l’hemisferi Nord, precisament les mateixes potències que es troben darrere de tantes actuacions violentes a l’Àfrica Central. 

Quan no en són les impulsores, afavoridores i provocadores directes.

Malauradament, en sortir de la sala, el meu comentari espontani no ha pogut ser cap altre: «Sempre guanyen els mateixos»! Els que tenen la capacitat i el poder d’enganyar més i millor l’opinió pública internacional. I de mantenir-la-hi, així, ben enganyada, respecte d’uns fets violents que tenen moltes cares, no solament una.

Amb el ganxo en cartell d’un infant de 10 anys, Gaby, assenyalant «la innocència de la infantesa enfront de la història», podria semblar que volen contribuir a netejar la mala imatge de comportaments inacceptables per part de gent adulta.

Amb el mateix títol del film, «País petit», també pot fer la impressió de pretendre esborrar amb una plomada la participació directa de «països grans» en els fets violents, de manera que quedin circumscrits a lluites ètniques d’un petit redol del continent africà.

Una de les escenes per a mi més significatives, respecte d’això que estic assenyalant, m’arriba al moment en què el jove protagonista es veu forçat a haver de triar l’ús iniciàtic de la violència. 

En països, Burundi i Rwanda, tan marcats per la presència secular de hutus i tutsis, quan l’infant ha de triar entre «francès o tutsi»,  es fa massa evident que, si s’hi nega, serà considerat hutu pel tutsi que l’obliga a fer-ho.

Aquest, per a mi, és el bassó més cru del drama que presenta aquesta pel·lícula, i la posició cada cop més generalitzada a l'hemisferi Nord: al Burundi i a Rwanda, o has de ser francès o has de ser tutsi. 

La resta, el hutu, no té dret a existir. És genocida.

0 Comments:

Post a Comment