Antoine Kambanda, el primer cardenal rwandès (2)

0 comments Posted by Cecili Buele i Ramis at de novembre 30, 2020

En voler recórrer al bon amic Joan Carrero,  molt més ben informat que jo mateix sobre la situació real que travessa Rwanda, i demanar-li que em passi algunes dades sobre l’eminentíssim cardenal Antoine Kambanda, me n’ofereix algunes que consider interessants.


«Por el Vaticano las cosas van cada vez peor. Francisco (o quien sea) acaba de elegir como primer cardenal de la historia de Ruanda a tutsi extremista muy cercano a Kagame. Este pontificado está siendo tan dañino para Ruanda/Congo como el de “san” Juan Pablo II para Latinoamérica. Seguramente Francisco no cae en el autoritarismo de Juan Pablo II, pero las consecuencias (de su desinformación, como mínimo) son lo mismo de desastrosas... Es increíble la influencia nefasta de los grandes financieros globalistas anglosajones (para los que trabajan los “carismáticos” Clintons, Obamas, Baidens…). Ni el papa ni la ONU llegan a distanciarse de la agenda atlantista. Y no hablemos de las grandes ONG anglosajonas de DH...»

Amb motiu de l'elecció recent del primer cardenal rwandès, Sa Eminència Antoine Kambanda, per part del papa Francesc a la basílica de sant Pere, a Roma, em ve al cap que el bon amic Joan Carrero,  li n’ha adreçat algunes, de cartes, al primer papa d’origen argentí. 

No estic assabentat que n'hagi rebut cap casta de resposta!

La primera anava acompanyada d’un document extens sobre l’assassinat de bisbes i religiosos a Kabgayi, precisament al mateix lloc on l’eminentíssim cardenal Kambamda fou ordenat capellà pel papa Joan Pau II, a l’edat de 31 anys, el 8 de setembre de 1990.

El president rwandès, Paul Kagame , hi va sortir molt mal parat, quan donà ordres de massacrar i es referí als bisbes com a «escòria». 

Entre d’altres observacions, se n’hi pot recollir aquesta:

«Tratar de este conflicto (congoleño-rwandés) es tratar de las mayores masacres desde la Segunda Guerra Mundial, masacres que no cesan. Y quienes podrían liderar una nueva Ruanda que dejase de agredir a la RD del Congo están presos en Kigali... Es por ello que me dirijo a Su Santidad en la esperanza de poder exponerle personalmente algo de todo este complejo y doloroso panorama. Su palabra, ya sea en intervenciones públicas o en conversaciones privadas, es seguramente en este momento la que goza de mayor autoridad moral en nuestro mundo. Esperamos y rogamos al Señor que le sea posible dedicar unos minutos a esta profunda herida que desgarra a la madre África, cuna de la humanidad. Atentamente.»

La segona carta de Joan Carrero al papa Francesc fou amb motiu de la recepció vaticana que el papa va oferir al president rwandès Paul Kagame:

«Santo padre Francisco: Es muy profunda la herida que su encuentro con Paul Kagame abrió en el alma de centenares de miles de ruandeses, así como en la de muchos misioneros, familiares de misioneros y cooperantes asesinados por Paul Kagame y en la de otros amigos del pueblo de Ruanda. Es una herida provocada no tanto por el hecho de que haya recibido tan solemnemente al gobernante mundial sobre el que actualmente pesan las más graves imputaciones judiciales (genocidio, crímenes contra la humanidad, terrorismo… ) como, sobre todo, por el hecho de dirigir a semejante criminal una pública petición de perdón por el genocidio sufrido por los tutsis...»

«Cuando, más pronto que tarde, salga a la luz toda la verdad sobre la autoría y la magnitud de los crímenes masivos sufridos por los pueblos de Ruanda y Congo, seguramente la historia juzgará muy duramente su encuentro con Paul Kagame...» 

«Hace un par de años, Adolfo Pérez Esquivel ya le entregó nuestra petición de que recibiese a algunos representantes de las verdaderas víctimas (hutus, tutsis y twas) de la gran tragedia ruandesa que se ha extendido al Congo. Pero su santidad recibió, por el contrario, al mayor victimario de dicha tragedia...»

Com demanava "el monsenyor Romero d'Àfrica", l'arquebisbe de Bukavu monsenyor Munzihirwa, assassinat per les tropes de Kagame quan entraren al Zaire: «“Demanam als lobbies internacionals dels tutsi que dirigeixen Rwanda i Burundi que cessin d'organitzar la desinformació internacional amb la finalitat de mantenir enganyada l'opinió pública internacional".

Hom pot creure i pensar que tant el papa Francesc com el cardenal rwandès Antoine Kambanda, romanen al corrent de tot això i molt més. Com és ara l'enregistrament d'un exaltat Kagame que, en un discurs forassenyat, crida i diu que de l'única cosa que se'n penedeix en aquesta vida és de no haver assassinat tots els hutu que fugiren al Zaire (dones, vells, infants...). 

Com titula Joan Carrero a la seva publicació, és una bona mostra del que comporta "La passió de Crist avui al Vaticà".


Labels: , , , , , ,

Antoine Kambanda, el primer cardenal rwandès (1)

0 comments Posted by Cecili Buele i Ramis at de novembre 30, 2020

M’estim molt la regió centreafricana dels Grans Llacs. M’estim molt Burundi. Durant quatre anys hi vaig treballar, a les diòcesis de Gitega i Ruyigi. M’estim molt Rwanda, que només he besllumat a l’horitzó, des del Burundi estant, a l’altra vorera del llac Tanganika. 

Tenc i mantenc amistats a tots dos països. Tant  de hutu com de tutsi. M’importa moltíssim el destí futur de tots dos països centre-africans. I me’n preocupa moltíssim la situació actual. Política, econòmica, social, cultural, eclesial.

M’arriba endins la notícia escampada aquests dies sobre l’actuació recent del papa Francesc, qui acaba de nomenar el primer cardenal rwandès en tota la història. En celebr l’elecció. Hi desig tota casta de ventures, positives en tots els sentits. Sobretot, de cara a la implantació i consolidació d’una Rwanda nova, on imperi la justícia, la veritat i la pau.


Pel que llegesc, es tracta de monsenyor Antoine Kambanda  (Nyamata, 10-11-1958)  qui ocupa el càrrec d’arquebisbe metropolità de Kigali des de novembre de 2018, portant com a lema «Ut vitam habeant». Que tenguin vida!

Degut a la «violència interètnica», conten les cròniques que la seva família es traslladà breument a Burundi. Posteriorment a Uganda, on ell va fer l’ensenyament primari. Després a Kènia, on realitzà els estudis secundaris. De retorn a Rwanda, ingressà al Seminari Menor. Durant set anys, 1983-1990, estudià al Seminari Major. Fou ordenat capellà pel papa Joan Pau II, a Kabgayi, a l’edat de 31 anys, el 8 de setembre de 1990.

Durant tres anys, va fer de professor al Seminari Menor de Kigali. Es doctorà en Teologia Moral a l’Acadèmia Pontifícia Alfonsiana. 

Els seus pares i cinc del seus sis germans, juntament amb altres parents i familiars, foren assassinats durant el genocidi contra els tutsi l’any 1994.

L’any 1999 fou nomenat director de Càritas Kigali. Rebé nomenaments eclesiàstics diversos: director del Comitè de Desenvolupament de la diòcesi, president de la Comissió de Justícia i Pau, professor de Teologia Moral i, posteriorment, rector del Seminari Major de Kigali, etc.


El 7 de maig de 2013 el papa Francesc el nomenà bisbe de Kibungo. El 19 de novembre de 2018, arquebisbe de Kigali. El 28 de novembre de 2020, vigília del Primer Diumenge d’Advent, cardenal prevere de sant Sixt.

Ha estat el vicepresident de la Conferència Episcopal de Rwanda, president de la Comissió Episcopal de Justícia i Pau, president del Consell Interreligiós de Salut de Rwanda, etc. 

A la Regió dels Grans Llacs Africans, les Conferències Episcopals d’Àfrica Central, (Rwanda, República Democràtica del Congo i Burundi), només comptaven amb un cardenal, el del Congo. 

Ara, amb l’eminentíssim Antoine Kambanda, Rwanda ja compta amb el seu primer cardenal. 

Tenc molt d’interès a conèixer una mica més a fons aquesta personalitat eclesiàstica rwandesa. I m’agradaria ben molt arribar a aclarir-ne l’actitud que adopta davant d'altres personalitats rwandeses, com són ara el president tutsi de la República Paul Kagame i l’opositora hutu reprimida Victoire Ingabire Umuhoza.

Labels: , , , , , , , , ,

Victoire Ingabire Umuhoza, política lluitadora i creient catòlica (i 2)

0 comments Posted by N'umutima at de juliol 10, 2020

La lectura del llibre que redacta des de la presó «La 1930», mentre hi roman reclosa durant vuit anys seguits VICTOIRE INGABIRE UMUHOZA, em fa veure molts caires de la seva personalitat tan singular. 

Entre d’altres, la seva condició de dona creient, catòlica practicant, que topa amb no poques dificultats a l’hora d’exercir-s’hi, i que hi apareix reflectida en algunes de les mostres que ens ofereix.


Setmanes i mesos després d’haver sol·licitat el mes d’abril per carta dirigida al fiscal general autorització per viatjar a Holanda i organitzar la Primera Comunió del seu fill Rist, té oportunitat de trobar-se en persona davant d’una autoritat que no dubta a mentir-li obertament. 

El fiscal general li explica que segons les informacions de què disposa, sap que Victoire vol sortir del país per no fer-se present a la commemoració del genocidi comès contra els tutsis (pàg. 167). Ell vol que ella hi assistesqui per permetre-li «conèixer millor la història de Rwanda», ja que no en sap res, d’allò que va ocórrer al país, en haver-se passat tants anys a l’estranger... 

Passa per alt, aquest senyor fiscal general rwandès, que la data que porta la carta de Victoire és posterior a aquella commemoració. Cosa que evidencia, com a excusa mal donada, la prohibició de sortir del país...


Posteriorment, abans de ser jutjada i estant a la presó, li compareixen alguns problemes de salut que la comencen a espantar. Considera que caure malalta dins la presó és el pitjor que li pot passar. Troba una mica d’esperança en el fet que els reclosos amb malalties greus se n’arriben a sortir, sobretot gràcies a la tasca que hi despleguen les Germanes de la Caritat, que s’encarreguen de trobar-los els medicaments que necessiten.

Sor Catherine, d’origen holandès, fa part d’aquest equip de gent benefactora (pàg. 181). Porta el malnom de «Nzabagwinyuma» (disposada a fer el que sigui pels seus protegits, si cal fins a la mort). S’ha dedicat en cos i ànima a la gent empresonada des de l’endemà mateix del genocidi.  Sor Catherine i el seu equip s’encarreguen de trobar-los medicaments no disponibles a la presó. També duen menjar de fora a la gent que, per exigència del seu règim alimentari, no es pot permetre de menjar el plat normal destinat als reclosos, mongetes i blat de les índies invariablement.


Pel que manifesta al seu llibre, l’herència catòlica li ve del seu padrí, un dels escassos rwandesos que els anys 50 domina l’escriptura  i la lectura. Es tracta d’un home culte que, a més del kinyarwanda, també sap francès, una mica d’holandès i llatí. Coneixements que ha adquirit durant la seva estada a l’escola dels missioners (pàg. 207).

La carta que Victoire Ingabire Umuhoza dirigeix al president de Rwanda el mes de novembre de 2011, com a líder de l’oposició democràtica, malgrat la seva brevetat, esdevé un document molt valuós i remarcable en aquest àmbit de l’educació catòlica rebuda.

Mitja dotzena de vegades li dóna el tractament de «S.E., autoritat suprema del país». Acaba amb un paràgraf per emmarcar i una invocació que conté una pregària: «Durant tot el temps que he passat a l’estranger, he tengut oportunitat de contemplar el món i el poble rwandès. He arribat a la conclusió que podem realitzar plegats moltes coses, independentment de les nostres afiliacions polítiques. Si poguéssim tenir Unitat, tendríem accés a tot en aquest món. Que la llum de Déu vos condueixi!»


Allò que més despunta en aquest sentit, al llibre de Victoire és la seva voluntat irrenunciable d’assistir a missa, a l’interior de la presó. Quan hi arriba, s’assabenta que té dret a anar a la missa que se celebra tots els diumenges a la sala polivalent, propera de la cel·la on la reclouen (pàg. 253) .

Fa una sol·licitud d’autorització al director de la presó, però la resposta és negativa, amb el pretext que no pot entrar en contacte amb altres reclosos, de cap de les maneres. 

Més endavant, per les festes de Nadal i de Cap d’Any de 2011 li’n fan una excepció. Això sí, hi ha d’anar acompanyada per un dispositiu que s’ha vist molt poques vegades en aquell establiment penitenciari i ha d’ocupar sempre el lloc que li assenyalen, al primer banc, al costat del cor de cantaires.

A més dels dos guardians habituals, que no li lleven la vista de damunt, la custodien tres vigilants, un a la seva esquerra, l’altre a la seva dreta i el tercer darrere d’ella. Dos policies armats es queden drets a l’entrada de la sala. El cap de policia de la presó s’asseu a prop seu. Vuit persones per una!

Com és lògic, l’arribada d’aquella comitiva tan espectacular crida poderosament l’atenció el primer dia i provoca que s’hi escampin clamors i murmuris que perduren molt de temps. El capellà que dirigeix l’ofici, mossèn André Havugimana, ironitzant amb els policies, els n’agraeix la disponibilitat per garantir la seguretat dels fidels, i no perd ocasió de recordar-los que en una assemblea d’oració no s’hi ha de dur ni gorra ni capell posats al cap...

Acabada la missa immediatament i directa és conduïda altra volta a la cel·la de reclusió.

L’endemà se’n va a veure el director. Li vol donar les gràcies pel seu regal de Nadal, en haver-la autoritzat a anar a missa. Però li vol expressar la seva indignació per la presència de tants agents armats en una assemblea d’oració. Li demana que, si era per la seva seguretat, haguessin bastat dos homes no armats per acompanyar-la...

Aquesta reflexió ofén tant el director del centre penitenciari que n’acaba la conversa de cop sec i li notifica que no hi tornarà a haver pus mai més cap altra autorització. Senzillament, no tornarà a assistir a missa, llevat de qualque dia de de festa religiosa.

De fet, des de Nadal de 2011 s’ha d’esperar l'arribada de la Setmana Santa de 2012 per poder tornar a missa. Een aquesta ocasió, només l’acompanyen els seus dos guardians habituals. De retorn a la cel·la, suplica al director que reconsideri la seva negativa i que li permeti de poder continuar anant a missa tots els diumenges. Però el director penitenciari s’hi mostra inflexible (pàg. 254).

En una altra ocasió posterior, amb motiu de la visita d’uns senadors que volen informar-se sobre problemes concrets dels reclusos, especialment d’aquells que hi són per motius polítics, Victoire hi veu una bona ocasió per discutir la manera en què s’interpreten les lleis als tribunals rwandesos, quan es tracta de jutjar opositors al règim. I també per tractar-hi altres temes relacionats amb els serveis de presons.

Entre aquests, torna a demanar que la deixin assistir a missa els diumenges (pàg. 256). 

Una setmana després d’aquella visita dels senadors, el director de la presó la cita per informar-li que en endavant té dret a assistir a missa tots els diumenges. 

Diu ella al seu llibre que, a partir de llavors, tots els diumenges s’aixeca a les 8 del matí en lloc de les 9, i es prepara per anar a missa. Procura sempre entrar-hi la darrera i sortir-ne la primera, cosa que li permet de parlar una mica més de temps amb la resta de reclosos.

Conta també que sempre manté el seu lloc reservat, al primer banc, al costat de les dones del grup de cantants, que li preparen les cançons. Abans de la missa li’n passen la lletra i així, com manifesta expressament al seu llibre «puc unir-me activament a la resta dels cristians per glorificar el nostre Creador i retre homenatge al nostre Salvador» (pàg. 257).

Quan al seu llibre parla de «la rutina dins la cel·la de la presó», amb tots els detalls assenyala que des de les cinc i mitja del matí manté la ràdio connectada, sobretot seguint les notícies emeses a Rwanda i a països estrangers. 

Continua la jornada fent altres activitats. Això sí, amb dues interrupcions de la ràdio - entre les 11 i les 11:45h, i entre les 15 i les 15:45h -. N’apaga l’aparell per dedicar-ne el temps a la meditació i a la pregària (pàg. 257).

En descriure la cel·la on roman reclosa, indica que té com a dues parts. La de més endins serveix per tenir-hi el llit seu i el de la seva companya de cel·la. L’altra meitat compta amb una taula, tres cadires, dues estanteries plenes de carpetes, documents del judici, llibres de lectura, i fotografies de la família, dels fills i de l’espòs. 

Assenyala de manera molt remarcable que hi manté col·locada també «una foto d’amics de la comunitat cristiana de Moerkapelle-Zevenhuizen» (pàg. 258)...


Hi ha una cosa que, segons diu, la impressiona molt el primer pic que va a missa a la presó. Li crida l’atenció el gran nombre de recloses, mares de fills d’edat petita. Na Victoire no pot retenir-ne les llàgrimes en veure aquests infants. Ni comprendre com poden viure en uns espais tan reduïts.

Sovint en sortir de missa els diumenges, es queda davant la porta al balcó, a l’espera que li obrin la cel·la. Saluda les companyes recloses que es dirigeixen a les grans sales que serveixen de sala d’estar. Hi coneix na Cynthia, una nina encantadora de tres anys d'edat, que arriba a tractar-la com a filla.

D'aleshores ençà, aquest balcó es converteix en lloc de trobada gairebé tots els diumenges, després de la missa dominical. Gràcies a Cynthia, la majoria de les mares que desfilen els per davant la cel·la de na Victoire, la saluden igualmente «Bon dia, tieta; bon diumenge, tieta».

Aquest capítol del llibre acaba amb un paràgraf emocionant: 
«El meu espòs farà tot el necessari perquè la meva estimada Cynthia surti d’aquest entorn carcerari. La meva filla Raïssa, que sempre ha somiat tenir una germaneta, avui està a la glòria, la seva germana Cynthia també».

Victoire Ingabire Umuhoza, qui s’afanya a reflectir en aquest llibre les seves vivències més profundes, mentre roman reclosa dins la presó central de Kigali, la capital de Rwanda, remarca de manera extraordinària la seva condició de dona creient, catòlica practicant, cristiana compromesa:

Amb el tractament que dóna a les mares d’infants menuts recloses amb ella a la presó. 
Recordant amorosidament les amistats de la comunitat cristiana holandesa en què participa amb anterioritat. 
Dedicant cada dia dos moments, un al matí i l’altre al capvespre, a la pràctica enriquidora de la meditació i la pregària. 
Afanyant-se per anar a missa tots els diumenges a pesar de dificultats i obstacles institucionals.
Compartint les festes de Nadal i de Cap d’Any. 
Demanant que la llum de Déu il·lumini el president de la República de Rwanda. 
Assumint com a pròpia l’herència familiar de caire religiós rebuda. 
Valorant molt positivament la tasca desplegada per Germanes de la Caritat que atenen gent malalta a l’interior de la presó. 
Interessant-se afanyosament per participar activament en la preparació de la Primera Comunió del seu fill Rist...

És tot quant se m’ocorre d'arreplegar i de resumir, d’allò que acab de trobar amb la lectura d’aquest llibre d’una «valenta dona rwandesa» que vol continuar treballant per la democràcia a Rwanda, fonamentant-se en la lluita per la pau, la justícia i la veritat: 
«RWANDA. ENTRE LAS CUATRO PAREDES DE LA 1930. Memorias de Madame Victoire Ingabire Umuhoza de 2010 a 2013».

Mallorca, 10 de juliol de 2020.

Labels: , , , , , , ,

Victoire Ingabire Umuhoza, política lluitadora i creient catòlica (1)

0 comments Posted by N'umutima at de juliol 10, 2020

Aquests dies d’estiu de 2020 llegesc pausadament i detenguda les pàgines del llibre «Rwanda. Entre las cuatro paredes de la 1930». Més de tres-centes pàgines escrites per la líder democràtica rwandesa Victoire Ingabire Umuhoza, mentre es troba a la presó, reclosa durant vuit anys seguits, després d’una llarga sèrie de judicis-farsa que la condemnen injustament com a genocida, divisionista i terrorista.


Em causa una impressió molt forta la descoberta que en faig, de les seves conviccions religioses, profundament arrelades i ben marcades per la pràctica creient d’una dona cristiana, adscrita amb moltes ganes a l’església catòlica.

Crec que l’entenc perfectament quan es mostra lluitant per una Rwanda, pel seu país lliure i democràtic, que vol veure transformat en estat de dret on es respectin profundament els drets i les llibertats de tota la ciutadania rwandesa. Sigui de l’ètnia que sigui.

Veig que, en això, s’hi mostra, d’una banda, com a lluitadora ferma per motivacions polítiques. Però també i alhora empesa fortament per  motivacions religioses d’una espiritualitat molt profunda.

Jo que, durant dècades seguides, n’he compartit tots dos àmbits - l’eclesiàstic i el polític - a nivells significativament rellevants i diversos segons les èpoques i els indrets, m’identific plenament amb els plantejaments humanístics, filosòfics i teològics que planteja la lluitadora rwandesa, en els seus discursos, els seus escrits, les seves intervencions en youtube i el seu comportament pacifista.


Me’n parla més extensament el bon amic Joan Carrero. Ell l’ha vista pregar intensament al racó senzill, obert a la serra de Tramuntana mallorquina per la Fundació s’Olivar d’Estellencs, que ell presideix des de fa dècades.

Victoire hi acudeix precisament quan ha de prendre la decisió, difícil i agosarada d’abandonar l’exili daurat que gaudeix aleshores als Països Baixos, on s’exerceix com a economista executiva d’alt nivell empresarial.

Fa comptes de retornar al seu país d’origen, Rwanda, pel mes de gener de 2010, amb la finalitat de liderar la tasca d’oposició democràtica al règim del dictador Paul Kagame, acusat de molts i molt greus crims contra la humanitat, amb el suport de potències estrangeres, anglosaxones principalment – britàniques, nord-americanes i israelianes -.

El bon amic Joan no dubta a desvetlar-me’n una mica el món íntim, de Victoire Ingabire. Tot un món espiritual, força admirable, que difícilment podem trobar reflectit als diaris o a internet. 

Em descobreix una persona que «viu de veritat la misericòrdia de Jesucrist». És ella qui pren la iniciativa de felicitar-lo el Diumenge de l’Àngel o el dia de la festa del Cor de Jesús...

Em fa veure, també, que potser sigui «l’odi profund que manté viu el president Kagame contra tot allò que tengui a veure amb un cristianisme autènticament evangèlic, compromès amb els pobles, la justícia i les víctimes», el que contrasta enormement amb l’actitud pacífica, reconciliadora i profundament democràtica de Victoire Ingabire Umuhoza.


El mes d’agost de 2009, dies en què, estant a s’Olivar d’Estellencs, ella va madurant mitjançant la reflexió i la pregària la seva decisió de retornar a Rwanda, el bon amic Joan Carrero té el privilegi d’escoltar-ne confidències: l’amor al seu país i a la seva gent, de totes les ètnies, li resulta commovedor. 

Veu que l’única preocupació que la pertorba és que puguin desfermar-s’hi massacres, si l’arriben a assassinar, com va passar amb el president Juvénal Habyarimana el 6 d’abril de 1994.

Al llibre de la rwandesa empresonada llegesc la primera referència que ella fa a aspectes religiosos de la seva vida privada i familiar, quan des de Rwanda demana perdó al seu fill Rist «per no poder romandre al seu costat amb motiu de la celebració del seu vuitè aniversari» a Holanda. Li vol fer entendre que roman retenguda pel govern rwandès des de fa dos mesos. Però li promet fer tot el que sigui precís per estar-hi quan faci la seva Primera Comunió (pàg. 45).

Més endavant, quan s’acosta aquest dia, la Primera Comunió del seu fill Rist, demana al seu advocat que li digui què ha de fer per tenir-ho tot en regla i poder sortir del país. Vol saber si hi ha cap inconvenient per anar-se’n de Rwanda durant uns dies i visitar la seva família als Països Baixos on resideixen. No fos cosa que hi hagués cap citació policial prevista (pàg. 53).


El seu advocat l’aconsella que escrigui al fiscal general. Ella ho fa el 19 d’abril de 2010. Tot recordant-li que, malgrat no té cap prohibició formal de sortir del país, el mes anterior li han impedit de pujar a l’avió cap a Holanda, per anar-hi a commemorar el vuitè aniversari del seu fill. 

Li insisteix sobre la importància que ella dóna a la Primera Comunió de l’infant. Demana autorització per absentar-se de Rwanda durant una setmana, del 23 al 26 d’abril de 2010.

La resposta del fiscal general no torba ni vint-i-quatre hores a arribar-li. L’endemà mateix, el 20 d’abril, en carta  signada ordena al fiscal M.R. que intervengui en l’expedient contra Victoire i que iniciï el procediment de detenció provisional. La citació li arriba de manera immediata (pàg. 54).

Un bon diumenge al matí, dia 10 d’octubre de 2010, na Victoire té intenció d’anar a missa com de costum. Però ben advertida, ni aquest diumenge ni els dies següents no surt de casa seva. Sap que la policia té ordres d’interceptar-la a l’exterior del seu domicili. Se n’ha assabentat, per conductes indirectes, que, si va a missa, serà arrestada «per tot quant ha fet contra el règim... Els seus discursos n’han tacat la imatge... La comunitat internacional el mira amb mals ulls, per mor d’ella... Amb ella a la presó, ningú més ja no n’escoltarà ses mentides!...»

Els dies de Nadal i de Cap d’Any d’aquell any 2010, se’ls passa com la resta de les jornades a la presó. Sense cap aparell de ràdio ni televisió, totalment desconnectada del món exterior. Ni tan sols està autoritzada per poder assistir a missa, tot i que se celebra a la sala polivalent de la presó, a molt pocs metres de la cel·la on roman internada (pàg. 141). 

Ella, entre els més de tres mil reclosos que alberga «la 1930», hi roman empresonada en règim d’aïllament total (pàg. 144).

A banda d’aquestes petites mostres de catòlica practicant, el comportament cristià que adopta aquesta lluitadora democràtica rwandesa, va encara molt més enllà. El seu tracte amb les diferents companyes de cel·la que li adjudiquen -Chantal, Skola, Betty, Ángela, Antou, etc.- és d’una exquisidesa increïble.

Li fan compartir cel·la amb una companya. Un bon dia li manifesta que ja se n’ha de sortir, de la presó, que necessita ajuda i que n’espera la seva contribució generosa. Victoire sap molt bé que es tracta d’una espia que treballa pels serveis d’intel·ligència. 

El comportament prepotent que traspua la companya, les mentides i els enganys, les trampes i els paranys que empra per tal de traure-li’n informacions o opinions o projectes, «l’haurien d’empènyer a deixar-la plantada», com diu Ingabire.

Però, Victoire reconeix i manifesta expressament que «com a cristiana, quasi se’n fa retret... Com no ha de perdonar-la i procurar-li l’ajuda que li sol·licita?» (pàg. 148)

Tant amb aquesta com amb les altres companyes de cel·la, mira de fer tot quant pot per ajudar-les en allò que necessiten...


(Som i he arribat a la meitat del llibre «Rwanda. Entre las cuatro paredes de la 1930». Memòries de Victoire Ingabire Umuhoza de 2010 a 2013)

Labels: , , , , , , ,

A la recerca de suport eclesiàstic per a VICTOIRE INGABIRE UMUHOZA, la «Mandela rwandesa»

0 comments Posted by N'umutima at de juliol 10, 2020

En escoltar Victoire Ingabire Umuhoza (nascuda el 3 d'octubre de 1968), amb la seva veu enregistrada a Kigali, la capital de Rwanda, els proppassats dies 15 i 19 de juny de 2020,  no podem deixar de denunciar públicament una situació tan injusta com la que està patint aquesta dona rwandesa, amiga de Mallorca, d’entitats i de persones mallorquines nombroses. 

La gent illenca que l’ha tractada de prop – i no és poca -, sap del cert que es tracta d’una dona rwandesa, amb fortes i molt profundes conviccions democràtiques. Disposada a donar la seva pròpia vida pel seu país estimat! 

Ho saben membres d’associacions mallorquines com Fundació s’Olivar, amb Joan Carrero i Susana Volosin al front. Drets Humans de Mallorca, amb Bernat Vicens de president. Amics del Seminari de Mallorca, amb Joan Barceló i Joan Bonet presidint. Jubilats per Mallorca, amb Sili Arguimbau, Jaume Bonet, Jaume Vicens. Fons Mallorquí de Solidaritat i Cooperació. L’eurodiputada valldemossina Rosa Estaràs (1), (2), (3), (4) i el seu secretari Lluís Pomar. L’ex senador montuïrer Pere Sampol. La consellera d'Afers Socials i Esports Fina Santiago. L'ex diputat i conseller Josep Ramon Balanzat. La presidenta del Consell de Mallorca i actual presidenta del Govern de les Illes Balears Francina Armengol. Els consellers de Mallorca Miquel Ensenyat o Jesús Jurado. L’ex batlessa de Palma i actual delegada del Govern espanyol a les Illes Balears Aina Calvo. Els periodistes Xisco Busquets, Sebastià Amengual o Jaume Perelló. Activistes com Maribel Gomariz, Manuela Martín, Manel Gomariz, Aina Calafat, Sonia Galquin, Mònica Garcia, Carlos Moragues, Lluis Isasi, etc.


I tantes i tantes d’altres persones que, en una o altra visita d’Ingabire a Mallorca, han tengut l’oportunitat d’acompanyar-la i seguir-ne de prop la trajectòria política, pacifista, reconciliadora, impulsora del diàleg inter-rwandès i defensora del paper de la dona dins les societats democràtiques.

L’any passat, dia 5 de desembre de 2019, una nodrida representació mallorquina acudeix a l’Institut Cervantes de Madrid on l’Associació Pro Drets Humans d’Espanya (APDHE), atorga a «La Mandela rwandesa» el Premi Internacional de Drets Humans 2019. Reconeixen públicament la gran tasca desplegada per Victoire Ingabire Umuhoza en defensa i promoció dels drets humans, per les seves mostres de compromís i dedicació. 

Li atorguen aquest guardó - en un acte al qual ella no pot assistir -  per la seva trajectòria llarga i extensa, des que neix a Rwanda l’any 1968. Posteriorment estudia Economia, Dret Comercial i Comptable, Economia Empresarial i Gestió d’Empreses, assolint un estatus social d’alt nivell executiu a Holanda. Mare de tres fills, lidera el partit de (FDU-Inkingi) Forces Democràtiques Unificades, d'oposició al règim dictatorial del general Paul Kagame. No pot tornar a Rwanda per la violència estesa a la regió dels Grans Llacs Africans, i roman exiliada als Països Baixos des de 1994 fins a 2010. Parla quatre idiomes (Kinyarwanda, francès, anglès i l’holandès)...


Com recorden a l'acte de lliurament del Premi,  el seu coratge i les seves inquietuds la duen a crear organitzacions diverses de promoció dels drets humans i de la dona, impulsant iniciatives diverses de la societat civil als Països Baixos, amb l’objectiu de fer suport moral, jurídic i material a persones exiliades procedents de la regió dels Grans Llacs i de crear espais de convivència i relació a través de l’esport i la cultura (CODAC ONG). 

Reuneix dones rwandeses que viuen als Països Baixos i les ajuda a integrar-se en el seu entorn nou, ocupant-se de la cura d’orfes i dels tràmits d’asil (URAHO ONG). Lluita per la justícia de totes les víctimes de la tragèdia rwandesa (PROJUSTITIA FUNDACIÓ RWANDA). Impulsa plataforma d’associacions de dones africanes compromeses en la promoció i el desenvolupament als Països Baixos (HARAMBE). Fa part del consell de ZWALU, una plataforma d’associacions de dones africanes que lluiten per la seva emancipació.

Moltíssimes d’altres actuacions també duen la seva marca. És el cas de la Conferència d’Amsterdam (2004) que aglutina totes les organitzacions polítiques i totes les estructures representatives de la societat civil a la regió africana dels Grans Llacs.

L’any 2005 promou una sèrie de reunions entre organitzacions de la societat civil rwandesa i organitzacions opositores, per a dissenyar un front comú contra Paul Kagame, el president rwandès acusat de crims contra la humanitat.

Des dels seus inicis roman compromesa amb el Diàleg Inter-Rwandès (DIR) que celebra una desena d’edicions a Barcelona (2008), Palma (2009), Amsterdam, Washington, Kinshasa, etc. Reivindicant el paper de la dona en els processos de pau i reconciliació encaminats a curar les seqüeles dels genocidis a Rwanda.

L’Associació Pro Drets Humans d’Espanya (APDHE) creu que Ingabire es mereix un reconeixement públic internacional, amb la convicció que aquest premi ha de contribuir a homenatjar-ne la lluita, a perseverar en la seva causa, a protegir la seva integritat i a enfortir la seva aliança.

Visibilitzar aquest cas concret obre noves possibilitats de reconciliació i de reconstrucció en pau d’una nova Rwanda, que pot esdevenir exemple rellevant per a altres processos de pau oberts damunt del planeta.

També, ha de donar esperances a tants col·lectius rwandesos que continuen vivint exiliats a Europa i Amèrica.

Nosaltres, des de Mallorca, volem tenir ben present i no oblidar mai que aquesta dona rwandesa, economista, casada i amb tres fills, exiliada juntament amb la seva família des de 1994 fins a 2010 als Països Baisos, en ocasions diverses ha visitat Mallorca, des d’Holanda estant. 

Molts mallorquins som testimonis directes que ella, és precisament l’any 2009, quan es troba a Mallorca que comunica la seva decisió d’abandonar el seu exili daurat als Països Baixos, lloc de residència i d’estudis amb la seva família. 

Aleshores considera que el règim dictatorial presidit pel general Paul Kagame no solament no roman al servei de la població rwandesa, sinó que s’aprofita del càrrec que ostenta per sembrar-hi divisió, odi i intimidació contra qualsevol persona o grup polític que pretengui mostrar-s’hi crític.

A la pregunta que li formula el periodista mallorquí Xisco Busquets  sobre «què farà si guanya les eleccions», la resposta no pot ser més contundent: «Organitzar un Diàleg entre tots els actors polítics, societat civil i esglésies, per garantir la seguretat de hutus, tutsis i twas».


Les seves amistats mallorquines també som testimonis que ella, conscient de les males conseqüències que li comportarà, després de reflexionar-ho i compartir-ho a la Roqueta, concretament a Estellencs, com assenyala encertadament l’actiu impulsor de causes justes Manel Gomariz, retorna i es fa present al seu país d’Àfrica el 16 de gener de 2010, amb la finalitat de participar directament en el procés electoral d’aquell any, presentant-se com a candidata de la seva formació política a la Presidència de la República de Rwanda.

Evidentment, no només li impedeixen de participar-hi, sinó que la detenen, l’empresonen, la jutgen i la condemnen com a terrorista. S’hi passa vuit anys a la presó central de Kigali, "La 1930": de 2010 a 2018. En les condicions físiques, materials i morals tan lamentables, com alguns mallorquins coneixem de prop, per haver-hi viscut i treballat durant algun temps, en aquella regió de l’Àfrica Central.

El govern de Kigali l’acusa de traïció i negació del genocidi i és condemnada a 15 anys de presó, després d’un judici sense garanties – criticat i denunciat per Human Rights i la Comissió Europea.

La Cort Africana de Drets Humans i dels Pobles, el mes de novembre de 2017 reconeix que l’empresonament de Victoire Ingabire ha estat injust. I exigeix al govern rwandès que l’alliberi i li repari els danys causats, a la seva persona, en el termini de 6 mesos des de la data del judici.

El president la indulta el més de setembre de 2018, però no adopta cap mesura de reparació. Obté el perdó del general Kagame, però, des que és alliberada, s’intensifica la repressió governamental contra els seus partidaris.  Ella parla d’una guerra de nervis, de gastament, llançada pel règim contra el seu partit polític.

Durant els primers anys de reclusió a Kigali, Ingabire escriu un llibre de 300 pàgines, amb el títol «Rwanda, entre las cuatro paredes de la 1930». Hi conta el seu retorn a Rwanda, el judici, el seu empresonament, el seu pensament, les seves conviccions, tot quant li passa des de l’any 2010 fins al 2013. 

Un llibre que escriu a «La 1930», el nom que rep la presó central de Kigali, la capital de Rwanda, construïda pels belgues l’any 1930- Aconsegueix de traure'l fora de la presó d'una manera tan secreta com misteriosa, amb tanta mesura de seguretat i vigilància com hi ha.

Des de la presó estants, a Victoire Ingabire, coneguda com la «Mandela rwandesa», no li es permès de concórrer als comicis presidencials com tampoc no ho pot fer cap altre partit opositor. El president actual compleix el seu cinquè mandat i modifica la Constitució per perpetuar-se en el poder fins a l’any 2032. Amb l'anuència còmplice dels estats més poderosos del planeta!

Al cap de vuit anys de romandre a la presó rwandesa, les fortes pressions internacionals aconsegueixen de posar-la en llibertat. Fins a un cert punt. Perquè ha de romandre i continua romanent encara ara en arrest domiciliari, vigilada a casa seva les vint-i-quatre hores de cada dia, i sense poder sortir del país. 

Molts membres de la seva formació política són arrestats, colpejats, torturats, empresonats o desapareixen per a sempre els anys 2015, 2016, 2018 i sobretot el 2019 i el 2020. 

Les declaracions presidencials no poden ser més explícites: «Augmentarem el preu que ha de pagar qui vulgui desestabilitzar el nostre país - manifesta Kagame - i serà posat de bell nou al seu lloc si continua fent-me oposició».

En aquest context entren en joc campanyes que criden a l’odi i a l’assassinat de Victoire Ingabire Umuhoza. Certament, des del seu retorn a Rwanda ha estat repetidament demonitzada pel règim en el poder, però aquestes dures campanyes de violència verbal per part del president s’intensifiquen molt més aquests darrers temps. 

Farta de tot això, i tement per la seva pròpia vida, decideix contar la seva història.

En escoltar-la, ens adonam que aquest darrer any 2019-2020 s’han incrementat les hostilitats per part del règim. Fins al punt que ella es veu empesa a pronunciar-se decididament i a denunciar-ho públicament. 

Edita un altre llibre, «Una vida al servei del meu país», i difon les seves opinions a les xarxes d’intercomunicació social. 

Per aquest motiu, des del blog SABAL - Secularitzats Associats de Balears -, amb el suport i la col·laboració de membres de l’associació cultural Amics del Seminari de Mallorca, Jubilats per Mallorca, altres entitats i persones a títol individual, VOLEM ADREÇAR UN ESCRIT AL BISBE DE MALLORCA, MONSENYOR SEBASTIÀ TALTAVULL I ANGLADA, PER DEMANAR-LI QUE PROPOSI AL PAPA FRANCESC DE FER UNA INTERVENCIÓ SINGULAR A FAVOR DE LA LÍDER RWANDESA DEMOCRÀTICA VICTOIRE INGABIRE UMUHOZA. 

Des de Mallorca estant, consideram que hores d’ara i en aquests moments de l’any 2020 es precís i es fa urgent que, abans no li succeeixi res d’indesitjable,  el papa Francesc en demani públicament o de la manera que consideri més efectiva, l’alliberament immediat de la rwandesa Victoire Ingabire Umuhoza. De manera que pugui retornar lliurement a Europa i romandre al costat de la seva família, després de tants anys de viure’n allunyada.

No podem oblidar que tres anys enrere, dia 20 de març de 2017, el papa Francesc manté una entrevista amb el president de Rwanda Paul Kagame, acompanyat de la seva esposa, durant uns vint minuts al Vaticà.

En el millor dels casos, i vist des d'una certa perspectiva esperançadora, hom pot veure-hi un gest diplomàtic que, per les declaracions públiques del papa i les seves accions anteriors i posteriors, fa palès el paper primordial que hi exerceix, com actor de primera línia en la recerca de solucions per a la situació problemàtica que viu i pateix la regió centre-africana dels Grans Llacs. 


El mateix indret on missioneres i missioners mallorquins catòlics hi realitzen durant anys molts d'esforços individuals i col·lectius, dedicant-hi bona part de les seves vides. Tant a Rwanda com a Burundi.

Les dades de què disposam, sobre la situació actual de Victoire Ingabire Umuhoza, no les veim gens ni mica favorables per a ella a Rwanda. En dues ocasions anteriors ha demanat poder viatjar a Europa. Totes dues vegades li ho han negat les autoritats rwandeses. 

A veure si, amb aquest possible i molt desitjat suport institucional eclesiàstic, al nivell més alt, aquesta dona lluitadora democràtica se'n pot sortir amb èxit, d'una situació tan perillosa per a la seva vida com la que està patint hores d'ara.

Tant de bo que el bisbe de Mallorca, monsenyor Sebastià Taltavull i Anglada, reconegut defensor dels drets humans, n'aconsegueixi l'objectiu: Que na Victoire Ingabire Umuhoza, jutjada fraudulentament, empresonada, indultada però mantenguda en arrest domiciliari  malgrat l'indult, rebi el suport del bisbe de Mallorca i que aquest intercedeix per ella davant el papa Francesc, perquè aquest reclami que li respectin la integritat física, la llibertat de moviments i que la deixin anar-se'n de Ruanda cap a Holanda si ella així ho desitja, com també retornar al seu país sense cap casta d'entrebanc.



Labels: , , , , , , ,

Ntaganda, criminal de guerra congolès, es rendeix i es lliura als EUA

0 comments Posted by N'umutima at de març 19, 2013

Mitjans de comunicació nombrosos informen que Bosco Ntaganda, general congolès terrorífic, es lliura voluntàriament a l'Ambaixada dels EUA a Kigali, la capital de Rwanda, i demana de ser transferit al Tribunal Penal Internacional de La Haia on ha de ser jutjat per crims de guerra comesos els anys 2002 i 2003 a la República Democràtica del Congo.

L'any 2006 el TPI emet una primera ordre internacional d'arrest contra Ntaganda, per haver reclutat infants menors de 15 anys i fer-los combatre a les seves ordres. Posteriorment es produeix una segona ordre de recerca i captura del mateix TPI per crims de guerra i de lesa humanitat, que inclouen assassinat, violació i esclavitud sexual.

Comandant de la milícia tutsi Congrés Nacional per a la Defensa del Poble (CNDP) abans que aquesta s'integri dins l'exèrcit congolès l'any 2009, Ntaganda esdevé exemple típic de les aliances passades i presents entre Kinshasa i els rebels que operen a l'est del país.

La notícia del lliurament del líder rebel congolès ha estat anunciada per la ministra d'Exteriors rwandesa, Louise Mushikiwabo, a través del seu compte de twiter: "Hem sabut avui que Bosco Ntaganda va entrar a Rwanda i s'ha lliurat a l'Ambaixada dels Estats Units a Kigali"

Labels: , , , , , ,

La veritat sobre Rwanda comença a surar...

0 comments Posted by N'umutima at de març 08, 2011

Fa pocs dies que li he sentit a dir al bon company de lluites cíviques, en Joan Carrero Saralegui, que, com va dir un gran profeta fa més de 2.000 anys: “No hi ha res d'amagat que no arribi a fer-se públic mai” (Mc 4,22).

Isidro Uzcudun (Sacerdot basc), assassinat a Rwanda

La vida fa moltes voltes. “El País” ha amagat cables importants de Wikileaks que eren a les seves mans des de fa mesos: comprometien greument alts responsables del Ministeri d'Exteriors i de la Fiscalia de l'Audiència Nacional espanyola.

Tots dos organismes, seguint ordres d'Estats Units de Nordamèrica, havien conspirat amb el Govern de Rwanda per fer avortar la nostra querella presentada temps enrere davant dels Tribunals.

Joaquim Vallmajó (Missioner d'Àfrica), assassinat a Rwanda

Però el diari més llegit d'Espanya en aquests moments (per davant d'”El País”) “20 Minutos” n'ha fet públics uns quants fa uns dies, després que se'ls hi cedís el diari noruec “Afteposten”.

Julian Assange havia denunciat el passat mes de novembre que els cinc grans diaris amb els quals havia pactat no havien publicat el que era realment important; però que això se solucionaria en poc temps.

Luís Valtueña, Flors Sirera i Manuel Madrazo
(Metges del Món)assassinats a Rwanda
Tant de bo que més endavant puguem comprovar com varen continuar conspirant-hi, perquè juntament amb l'ONU i diaris diversos (New Times, El País, Público), dues entitats com la Fundació s'Olivar i Inshuti fossin acusades de finançar genocides.


Miguel Angel Isla, Julio Rodríguez, Fernando de la Fuente y Servando Mayor (Germans Maristes)
assassinats a Rwanda
Haver denunciat davant dels Tribunals espanyols l'assassinat de 9 espanyols a Rwanda és una píndola massa mala d'empassar per a persones i institucions que bravegen de democràtiques.

Que s'hi faci la llum és el que més importa!

Labels: , ,

;;
Subscribe to: Missatges (Atom)