Rwanda en pau

Institucions de les Illes Balears, que han finançat activitats de la Fundació s'Olivar a l'Àfrica Central han rebut requeriments per part del Grup d'Experts creats pel Consell de Seguretat de les Nacions Unides -per investigar els grups armats que operen en aquella regió-, mitjançant els quals s'investiguen les activitats de la Fundació s'Olivar per sospites de col·laboració amb aquests grups armats.

Alegra i reconforta una mica constatar que dimarts, 24 de novembre de 2009, el Parlament de les Illes Balears, en sessió plenària, aprovava una Declaració institucional relacionada amb les investigacions que el Consell General de les Nacions Unides ha realitzat sobre les activitats de l'entitat mallorquina Fundació s'Olivar al Congo i Rwanda.

Suports institucionals a la Fundació s'Olivar d'Estellencs from Cil Buele on Vimeo.

Amb això, el Parlament de les Illes Balears manifesta públicament el seu suport a la Fundació s'Olivar pel seu treball a favor de la pau i la reconciliació en la regió dels Grans Llacs africans.

Reconeix que la Fundació s'Olivar des de fa molts d'anys realitza tasques en defensa de la pau, la justícia i la solidaritat, sempre aplicant els principis pacifistes i no violents que inspiren el seu ideari. El suport a grups armats és contrari als seus ideals i a la seva llarga trajectòria.

El Parlament de les Illes Balears acorda comunicar aquest acord al Consell de Seguretat de les Nacions Unides i notificar aquest acord al Ministeri d'Afers Exteriors del Govern espanyol.

Si alguna cosa he après, al llarg del meu extens peregrinar per àmbits de l'anomenat Tercer Món, és que “els déus dels senyors no són iguals als nostres...” -com descriu gràficament l'escriptor i antropòleg peruà, d'Andahuaylas, José María Arguedas, a la seva novel·la “Todas las sangres” (1964).

No és ben bé el mateix el món dels rics i el món dels pobres!

Una cosa és la tasca intensa, sense afany de lucre, voluntària, despresa, compromesa, abnegada que desplega la gent que s'hi atansa amb ganes de donar-hi una mà generosa i amiga...

I una altra cosa, molt distinta, és la tasca còmoda, molt ben pagada econòmicament, preceptiva, interessada, despreocupada, luxosa i malgastadora d'aquella gent aprofitada que, pertanyent a instàncies tan altes, com poden ser l'ONU i organismes o institucions que se'n deriven, es limiten a “complir amb la seva missió”, massa sovint, d'una forma molt poc exemplar!

Per això, davant d'aquesta declaració institucional parlamentària, em reiter en allò que vaig escriure un dia en un dels meus blogs:

“Em sembla que aquesta nova gosadia de Joan Carrero, proposant de querellar-se contra l'ONU pel genocidi de Rwanda, l'enfronta davídicament a un Goliat de proporcions gegantines. Però també sé que, com a bon foner balear, té a les mans les cinc pedres, amb capacitat de ferir-lo de mort a la primera, tomar-lo a terra, desarmar-lo, tallar-li el cap i guanyar-hi la batalla.”

Serà de veure com acaba aquesta lluita desigual!
Sembla mentida que, a mida que avançam en la història de la Humanitat, continuam trobant-nos amb “realitats que no es poden ni tocar”...

Fins que topen amb qualcú, de fusta lluitadora, com aquest pacifista incombustible, de nom Joan Carrero Saralegui, que somnia en un món nou on arribi a implantar-se la Justícia i la Veritat, i s'hi afanya indefectiblement a lluitar-hi entossudit.

Salut, coratge i resistència!

En compartir plenament el que escriu Juan Carrero Saralegui, president de la Fundació s´Olivar i del Fòrum internacional per a la Veritat i la Justícia a l'Àfrica dels Grans Llacs, no puc deixar de reproduir-ne el contengut:

Una gran xarxa mafiosa internacional avança en el seu projecte de controlar Àfrica Central. Amb un aliat molt poderós: la ignorància immensa del món dels nostres dies en relació amb allò que passa a l'Àfrica negra.

Existeix en algun lloc del món una màfia capaç d'organitzar, en un país petit que té les mides semblants de Catalunya, un exèrcit regional poderós de quasi 150.000 homes (entre forces regulars i mílicies no reconegudes), un exèrcit les tropes del qual superen numèricament molts dels exèrcits de països rellevants, i d'utilitzar-les com un veritable exèrcit de matons per aconseguir-ne els objectius ambiciosos?

O de servir-se de l'ONU per als seus jocs diplomàtics i de covertir en gendarmes propis missions de pau excelses, de fins a 20.000 cascs blaus?

O d'infiltrar administracions com la dels EUA per dur a terme projectes del màxim nivell polític i econòmc internacional, projectes que es presenten com a grans operacions al servei de la pau?

O d'encobrir moltaldats de més de 8.000.000 de víctimes, aconseguint que, pràcticament, els grans mitjans de comunicació només tractin aquesta realitat de forma tangencial?

O d'aconseguir que Interpol deixi d'actuar com li pertoca i no executi les ordres d'arrestament pels més greus i massius crims comesos en aquesta darrera meitat del segle?

O d'aconseguir que un país europeu potent, com és Espanya, no s'atreveixi a perseguir els assassins de 9 ciutadans seus heroics i exemplars?

Avui dia només hi ha una màfia o xarxa mafiosa que n'és capaç: la que, des de fa dues dècades, s'ha proposat com a objectiu controlar els recursos immensos de l'Àfrica Central i que utilitza, per això, la petita, però militarment poderosa, Rwanda. I en certa mesura també Uganda.
Aquesta xarxa compta amb un aliat molt poderós: la gran ignorància del món nostre en relació amb allò que passa a l'Àfrica negra.
La Fundació s'Olivar denuncia públicament que l'ONU n'ha iniciat una investigació per esbrinar si aquesta entitat mallorquina ha finançat la guerrila de l'FDLR, com afirma el Grup d'experts constituït per investigar el finançament d'aquesta guerrilla que opera a l'est del Congo.
S'ha iniciat aquesta indagació a partir de testimonis que fan part del conegut sindicat de delators professionals al servei del Front Patriòtic Rwandès (FPR). El fet que es recorri de bon començament a testimonis falsos sembla indicar que, com acostuma a fer l'FPR, el dictamen ja està decidit per endavant.
Es tracta de delictes evidents de calúmnies i coacció contra el principal demandant en una querella que implica la mateixa ONU.
Són fets que s'assemblen a altres que se senten assetjats per l'ONU, precisament per haver-ne denunciat les complicitats, d'aquesta mateixa ONU. Li ha passat així, per exemple, a Florence Hartmann, l'antiga portaveu de la fiscal en cap dels Tribunals Penals Internacionals per a Jugoslàvia i Rwanda, després de publicar-ne el llibre subtitulat “Les guerres secretes de la política i de la justícia internacionals”.

Però, a més d'aquesta campanya de desprestigi de la nostra Fundació, aquests dies estan passant esdeveniments molt més greus:

1. Sembla que s'ha desplegat una nova ofensiva de Rwanda a l'est del Congo. En aquesta ocasió, no es tracta de cap invasió militar visible, sinó d'una encoberta, però no manco efectiva, infiltració massiva, amb assassinats selectius de líders autòctons i d'altres moltes actuacions.

2. Fa pocs dies, en una entrevista publicada a París Match, el ministre belga d'Exteriors, Ives Leterme, manifestava públicament l'impacte que li havia produït la descarada proposta d'un dirigent africà que li demanava que l'ajudàs a detenir i fins i tot a assassinar els dissidents del seu país que viuen a Bèlgica.

3. La dona del secretari general de la coalició FDU-Inkingi, la líder de la qual, Victoire Umuhoza, es presenta com a candidata a la Presidència de Rwanda el mes d'agost de 2010, acaba de sofrir un atemptat brutal. A més dels traumatismes greus, va ser enverinada (una pràctica freqüent i secular en l'àmbit aristrocràtic tutsi, en la qual són especialistes). Es troba en estat greu i amnèsica, no reconeix la seva família.

4. Aquest atemptat s'ha d'afegir a altres ingualment greus: el que ha patit un testimoni de la nostra querella, Cristophe Hakizabera; l'enverinament d'un altre company africà el nom del qual mantenim dins l'anonimat, etc.
Aquest darrer, que ja ha superat el seu estat de gravetat perquè va poder ser tractat amb un antídot, també està investigat ara per un representant congolès del Grup de 5 experts de l'ONU. En una entrevista recent, l'amenaçà, entre d'altres assumptes, amb el fet de tenir proves que demostren que els “50.000 € que li havia enviat Juan Carrero havien estat desviats per ell cap a la compra d'armes per a les FDLR”.
Després d'escoltar-lo pacientment, el nostre company li va respondre tranquil·lament: “Vostès tenen un petit problema. Aquest projecte de 50.000 € per a una casa d'acollida de nines violades i prostituïdes, no arribà a ser aprovat pel Govern de les Illes Balears, per la qual cosa no som capaç d'entendre com han pogut haver estat desviats uns 50.000 € que mai no varen ser concedits”.
Seria molt llarg d'explicar l'alt grau de desvergonya o de desconeixement i nyarro amb què actuà aquest representant congolès del grup d'experts de l'ONU.

A tots aquests fronts s'hi ha d'afegir el diplomàtic. Aquí és on s'ha d'emmarcar el viatge recent del secretari d'Estat d'Exteriors, Ángel Losada, a Rwanda i la venguda propera del ministre de Justícia rwandès a Espanya, on “s'ha d'encarregar de demostrar clarament com les acusacions del jutge Miralles tenen motivacions polítiques.”
Sabem que el Govern espanyol està rebent, en aquest conflicte, pressions i xantatges tan greus com les que rep en el cas de l'Alakrana, encara que molt manco mediàtiques, com ocorre sempre en aquest conflicte enorme.
Sabem que, gràcies a les cessions protagonitzades pel senyor Losada, s'ha desbloquejat la greu i injusta condemna del cònsul honorari a Kigali, Luis Dueñas, l'estat de salut del qual a la presó era preocupant. Ens alegram per ell i per la seva família. Mai no actuarem amb la vilesa d'aquells que s'estan aprofitant del segrest de l'Alakrana per atacar el Govern socialista. Però estam obligats moralment a recordar-li les esperances que milions de rwandesos i congolesos avasallats han depositat en aquesta querella.
Tota aquesta ofensiva criminal del Govern de l'FPR respon a diversos desafiaments que es plantegen actualment. Els més alts responsbles de l'FPR, a més de proporcionar un gran exèrcit regional, són els subtractants en la rapinya dels grans recursos naturals del Congo.
I l'ONU torna a ser un instrument, com ho fou fa dècades al moment de l'assassinat de Patrice Lumumba.

La Fundació s'Olivar és assetjada per jugar un paper actiu en aquests desafiaments rellevants:

1. L'Ordre internacional d'arrest contra 40 presumptes grans criminals que formen part de la cúpula del seu govern: una Ordre que és conseqüència de la querella interposada pel Fòrum que la Fundació va promoure.

2. El Diàleg Intrarwandès, organitzat per la Xarxa d'organitzacions que també encapçala la Fundació: diàleg en el qual es van integrant cada cop més tutsi que rebutgen el govern extremista tutsi de Kigali.

3. La candidatura de Victoire Umuhoza a la Presidència de Rwanda el mes d'agost de 2010: la Fundació és una de les comptades organitzacions que s'atreveix a donar suport, més moral que de qualsevol altra casta, a una alternativa democràtica al govern totalitari i criminal de l'FPR.

Per tot això, la Fundació s'Olivar fa una crida sentida a totes aquelles persones, organitzacions, institucions i mitjans de comunicació que encara senten alguna casta de rebel·lió interna davant l'increïble patiment dels pobles de Rwanda i del Congo, perque denunciïn aquests grans criminals i tots els seus encobridors i còmplices.

Alhora que acull amb satisfacció les paraules d'encoratjament que li tramet Adolfo Pérez Esquivel, Premi Nòbel de la Pau:

“Estimado Juan. Un abrazo de Paz y Bien.
Quiero expresarte toda la solidaridad y apoyo a tu compromiso y acción de la Fundación Olivar en bien de los pueblos. Aquellos que buscan la impunidad ejercerán resistencia frente a las denuncias de las masacres contra el pueblo del Congo.
Los largos años de compromiso junto a los pueblos testimonian de tu acción no-violenta. Mal pueden acusarte y acusar a quienes te acompañan de apoyar la lucha armada. Tu acción siempre fue a través de la Verdad y la Justicia.
Te deseo a ti y todos los que te acompañan mucha fuerza y esperanza y sepan que no están solos que muchas organizaciones están viendo la situación en el mundo.
La única forma de impedir que los crímenes de lesa humanidad continúen cometiéndose, es el derecho a la Justicia.
Fraternalmente
Adolfo Pérez Esquivel"

Juan Carrero Saralegui.
President de la Fundació s´Olivar i del Fòrum internacional per a la Veritat i la Justícia a l'Àfrica dels Grans Llacs

Vaig viure de prop els “esdeveniments” luctuosos i sagnants de l'any 1972 al Burundi. Comportaren la mort de milers de persones: rondinant el mig milió sobre una població de 6 milions, s'hi deia aleshores!
Trenta-set anys després, tot i haver canviat d'ambient i condició, no se m'han esborrat de la memòria les escenes cruentíssimes que vaig presenciar-hi en viu i en directe.
Des de la pèrdua sobtada del meu professor de kirundi, el hutu que m'ensenyava la llengua del país, de nom Lazaro; passant per la desaparició de catequistes de la parròquia, capellans de la diòcesi, monges de la contrada, metges del dispensari, representants polítics, soldats, mestres, estudiants, homes i dones senzills del meu entorn més immediat (tots hutu); vaig haver de presenciar directament la desaparició i la mort violenta de milers de persones, “pel simple fet de ser hutu”, a mans de tutsi enfurismats i enrabiats.
D'altres companys i companyes, sens dubte, poden haver viscut d'altres experiències, distintes. Jo n'he hagut de tastar aquesta, de tal manera que al llarg de la meva vida m'he sentit empès a haver-me d'identificar plenament amb els patiments i les lluites de l'ètnia més maltractada al Burundi: contra l'abusiva presència del tutsi prepotent.

Una data nefasta.- M'ha quedat marcada per sempre dins la memòria: el 29 d'abril de 1972 és l'inici d'una tragèdia sense límits, l'abast de la qual no sé si s'arribarà mai a valorar justament, com cal, amb més o manco encert.
Aquell 29 d'abril de 1972 em trobava a la missió catòlica de Bugenyuzi. Hi havia anat a passar el cap de setmana, com fèiem habitualment durant els mesos dedicats a estudiar el kirundi al Centre d'Estudis de la Llengua, a Muyange.

Dificultant la circulació d'un lloc a un altre, perquè no se sàpiga què passa.- Hi haguérem de romandre una quinzena de dies... El retorn al Centre d'Estudis, si més no, ens servia per veure una mica més de conjunt allò que realment passava arreu del país:
Un company suís, d'una missió situada a la riba del Tanganyika, havia enterrat moltíssims de morts (hutu) que els soldats (tutsi) havien deixat escampats per la contrada. Ho feia durant la nit, perquè no li deixaven fer-ho de dia.
D'altres companys italians: els soldats (tutsi) havien començat a disparar-ne les armes sobre la multitud, a la sortida de la missa dominical. Mentre la gent s'hi havia tancat en pany i clau, els soldats havien obligat tots els homes (hutu) a sortir de l'església, i sense cap casta d'explicació els havien afusellat allà mateix.
Un metge europeu havia pres la decisió de tornar-se'n a ca seva, després d'haver rescindit el contracte laboral amb instàncies sanitàries oficials: mentre feia una operació delicada a un dels pacients (hutu), s'havien fet presents dins el quiròfan un grup de soldats (tutsi) que n'havien enfonsat les armes al ventre d'aquell malalt anestesiat.
Altres companys parlaven d'haver ajudat la gent (hutu) a sortir cap a l'exterior: organitzant viatges a la frontera en camioneta, amb tot el risc que comportava haver de travessar camins, sempre amagats, dins la foscor de la nit.
Companyes sueques, que treballaven prop de la frontera amb Tanzània, havien presenciat que, un cop rescatades en helicòpter i tretes fora de la regió, aquell mateix helicòpter de les forces armades (tutsi) havia disparat indiscriminadament sobre la població “hutu”, fins que no hi havia quedat viu ningú.

Al Centre d'Estudis de Muyange: els fets luctuosos també tengueren conseqüències:
"El meu enemic acaba d'arribar" -havia dit Lazaro, l'ajudant del professor de kirundi-, després d'haver guaitat per la finestra, i haver-hi destriat qui acabava d'entrar al recinte. Alguns alumnes li recomanàvem que no se n'anàs. D'altres li suggerien que fugís. Ell, en Lazaro (hutu), ho tenia molt clar: "Si no me'n vaig amb ells (tutsi), faran matar la meva dona i els meus fills. Val més que mori jo tot sol. A reveure". La darrera paraula que li sentírem a dir en kirundi, l'idioma que estudiàvem aquella colla estrangera: “N'agasaga” - A reveure!

Tractament bestial previ a l'assassinat massiu.- Es veia cada cada cop més clar que la repressió s'adreçava cap a un sector concret de la gent d'aquell país: els membres més destacats de l'ètnia "hutu". Això em va quedar més aclarit encara, quan vaig davallar a la capital, Bujumbura, tres setmanes després, dia 17 de maig de l'any 1972.
Tot succeí en pocs minuts. A les dependències del Govern Civil, on havíem anat a cercar el “laissez passer”, que ens permetia de circular per les carreteres del país, hi arribà un camió carregat de soldats armats (tutsi). En davallaren un bon grapat furiosament. Carregaren de manera renouera i disciplinada les armes que portaven. Es disposaven a fer fugir d'aquell redol tota la gent que s'hi trobava.
D'una de les cambres de l'edifici començaren a sortir dues llargues files d'homes (hutu), amb els braços alçats, en senyal d'estar retuts. Havien estat tupats, assotats i maltractats fins a l'extrem. Plens de sang i de cops per tot el cos.
Obligats a passar pel mig dels soldats, se'ls féu pujar dalt del camió. L'escena no podia ser més inhumana. Els primers que hi havien pujat, dalt del camió, eren obligats pels soldats a ajaure's panxa a terra amb els braços a l'esquena. Alguns s'hi havien prestat decididament, conscients que era el darrer que feien en la vida. D'altres hi oferien certa resistència, sabent que anaven directament cap a la mort.
A altres, se'ls podia sentir dir, en veu ben alta i amb llàgrimes com a punys, la salutació més popular arreu d'aquell país "amahoro, amahoro" - que vol dir "pau, pau" -, mentre anaven pujant, aquí caic aquí m'aixec, dalt del camió.
Un cop el trespol d'aquell camió quedà ple d'homes ajaguts, amb els braços a l'esquena, s'hi anà col·locant una altra teringa d'altres homes al damunt. I damunt del segon, un tercer. I damunt del tercer, un quart, fins que ja no n'hi caberen més. En darrer lloc, pujaren els soldats que s'hi col·locaren drets, damunt les espatlles dels homes ajaguts, apuntant-los amb les seves baionetes.
Un pla ferest s'hi estava desplegant adreçat a exterminar del tot l'élite "hutu", emprant tots els mitjans que fossin a l'abast dels militars. Amb l'anomenat Pla “Simbananiye”, els soldats "batutsi" cercaven "bahutu" i els mataven; a la capital, Bujumbura, i a la resta del país, fins “aconseguir igualar-ne quantiativament les dues ètnies”!

D'altres casos concrets:
Un missioner que s'adreçava en moto cap a l'interior del país, es topà amb uns soldats que, amb la metralleta a la mà, li havien fet senya que no s'aturàs i seguís cap endavant sense parar-se. Pocs metres més enllà, havia pogut sentir el renou d'uns trets. El carregament humà sencer havia estat afusellat allà mateix. Eren bahutu.
Unes al·lotes estudiants en una escola de Bujumbura, de l'ètnia dels "bahutu", havien estat obligades per uns estudiants "batutsi" a despullar-se davant seu en una de les sales d'aquell centre. Mentre unes eren violades brutalment, les altres anaven rebent corrents elèctrics pels pits i parts més sensibles del seu cos fins a la mort.
Als col·legis superiors i a la Universitat, els estudiants "batutsi" podien fer el que volguessin amb els estudiants "bahutu". Ningú no els podia dir res. A un li varen traure els ulls, a un l'altre li arrabassaren els testicles. Les ganivetades estaven a l'ordre del dia i de la nit.
La religiosa negra (hutu), l'infermera que havia tengut cura d'un missioner tot el temps que havia romàs ingressat a l'hospital de Gitega, va ser també assassinada. Deien que pel fet d’estar al corrent de tot quant passava en aquell país.
Una altra monja negra (hutu) d'un convent proper al Centre d'Estudis de Muyange, havia desaparegut i ningú no n'havia tornat a saber res més, d'ella.
De capellans negres, "hutu", en passaren molts a l'altre món. Mai no he pogut oblidar-me d'aquell poeta i escriptor, de gran intel·ligència i saviesa, que havia estudiat teologia a Roma, molt procliu a la implantació de noves formes d'evangelitzar Burundi: l'Abbé Mikaeli Kayoya...

Trenta-set anys i mig després, crec estar en condicions de poder-ne extraure algunes conclusions més o manco raonades:

Com el Congo, Rwanda, Burundi, la regió dels Grans Llacs africans... no hi ha cap altra regió semblant damunt del Planeta! L'any 1972 ja hi vaig conèixer enginyers de l'ONU que hi feien prospeccions, encaminades a trobar-hi materials qualificats de “singulars”... Dins el terme parroquial on treballava...

Cecili Buele i Ramis
Mallorca, 22 de novembre de 2009, Festa de Santa Cecília, patrona de la Música

Seguint les notícies emeses per IB3, en bon dia de Difunts de 2009, veig que el Fòrum de la Veritat, que presideix el mallorquí Joan Carrero, estudia ampliar contra l’ONU una querella pel genocidi de Rwanda.

No m'estranya! I crec que ja és ben hora que qualcú miri de posar-hi una mica de remei!

Poques vegades es té l'oportunitat de veure més o manco de prop la presència de l'ONU al continent africà. No pot agradar gens ni mica!

Per a mi, la primera vegada fou l'any 1972. A l'Àfrica negra, al Burundi. Tenc l'oportunitat de conèixer de prop un metge europeu que hi ha estat destinat per l'ONU, amb la finalitat de donar classes de medicina al personal d'un hospital... Se suposa que n'hi dóna qualcuna... Però tothom sap que no és precisament aquesta la dedicació primordial. Ben al contrari: bon xalet, bons cotxes, bones viandes, bons sous al país africà i als comptes personals europeus... amb alumnes violades... Què voleu que vos digui? Molt mala impressió!

La segona vegada, allà mateix, amb un geòleg americà enviat per l'ONU. Hi ha de fer excavacions, a la recerca de matèries primeres que, segons s'hi diu, només es troben en aquell racó de l'Àfrica negra...

No es pot dir que sigui un cas tan repugnant com el d'aquell metge nefast. Però sí que s'hi destrien luxosament també molts de recursos materials, econòmics i humans abocats, en una campanya que ves a saber tu per què serveix, en un indret farcit de misèria a totes bandes...

La tercera vegada, més recent. Als campaments de refugiats del Sàhara. Membres de la MINURSO, que tenen l'encàrrec de vigilar l'alto al foc entre el Front Polisario i el Marroc. No fan la impressió de fer-hi aquesta feina amb ganes... Més tost sembla que hi són únicament pels doblers!

Segur que no serà aquesta la primera vegada (ni probablement en sigui la darrera!) que es diu i reconeix que l'ONU necessita mà de metge!
Que el malgastament de recursos està a l'ordre del dia.
I que les missions encomanades, en tenir molt poc d'humanitàries, van adquirint grans dosis de “politiqueria oportunista”, sempre al servei de les cinc grans potències que conformen el Consell de Seguretat (mai més ben aplicada l'expressió, si hom atén al que comporta l'autoseguretat!): República Popular de Xina, França, Federació Russa, Regne Unit i Estats Units!

Quina tropa d'intocables, que ho poden tocar tot!

Se suposa que deu estar molt ben fet que l'ONU vulgui saber què es fa amb un grapat d'euros públics provinents d'una entitat mallorquina com el Fòrum Social de Mallorca... No en faltaria d'altra! Per això és entitat pública i per això els atorga: perquè se sàpiga què subvenciona!

Sempre que el mateix zel -o fins i tot molt superior- s'apliqui també a saber què hi fan altres entitats i organismes públics que manegen d'altres quantitats astronòmiques, incomparablement superiors!

Em sembla que aquesta nova gosadia de Joan Carrero, proposant de querellar-se contra l'ONU pel genocidi de Rwanda, l'enfronta davídicament a un Goliat de proporcions gegantines.

Però també sé que, com a bon foner balear, té a les mans les cinc pedres, amb capacitat de ferir-lo de mort a la primera, tomar-lo a terra, desarmar-lo, tallar-li el cap i guanyar-hi la batalla.

No deu ser cosa de "la misèria de ser rics"...

“Noltros som els primers sorpresos de tota aquesta història -diuen membres del Fòrum-. Una vegada passat el primer tràngol, començam a veure alguna cosa clara: p. ex. “Matar al mensajero”. Com és possible que l’ONU vulgui ficar-se amb Forum Internacional per la Veritat, (Juan Carrero, i tots noltros) una ONG tan poca cosa? Senzillament perquè els fa pupa que hàgim aconseguit que l’Audiència Nacional hagi empaperat, reclamat i ordenat que es posi davant la justícia espanyola a 40 genocides ruandesos. Per tant, la tàctica és fer no-res, desacreditar Juan Carrero, i tots els que facin falta…”

El senador Sampol y el activista Juan Carrero denuncian a la ONU.- Última Hora

Convençuda que si la democràcia torna a Rwanda hi haurà pau a la regió africana dels Grans Llacs, la rwandesa Victoire Ingabire Umuhoza (Kigali, 1968) vol plantar cara a les eleccions presidencials de 2010 al règim terrorífic del militar Paul Kagame.

Exiliada a Europa, fa comptes de presentar-se el mes d'octubre vinent, juntament amb una desena de persones més, com a cap de llista de les Forces Democràtiques Unificades (FDU).

Coneguda a Mallorca, per la seva amistat i coneixença amb Joan Carrero, per les visites que hi ha realitzat, per les entrevistes que ha mantengut amb la batlessa de Palma, Aina Calvo, o amb la presidenta del Consell de Mallorca, Francina Armengol, aquesta rwandesa coratjosa es disposa a enfrontar-se amb un militar que ha contribuït a sembrar el terror a la regió africana dels Grans Llacs.

La prestigiosa revista Presència, al número 1960 (del 18 al 24 de setembre del 2009), presenta en portada i a tota plana una fotografia de les coes de gent que fuig del terror rwandès, amb la llegenda “Sospitosa indiferència. Víctimes de l'espoli de la riquesa dels Grans Llacs”.

Vuit pàgines, amb fotografies a tot color, destina aquest número de la revista a la candidata presidencial rwandesa, basant-se en l'entrevista que li va fer un dia de finals de juliol a Mallorca en una de les cases que la Fundació s'Olivar manté a Estellencs, en plena serra de Tramuntana.

L'Associació Drets Humans de Mallorca, vinculada estretament a la causa rwandesa, s'ha fet ressò de la situació que està patint la regió africana dels Grans Llacs i ha contribuït fortament a divulgar-ne, explicar-ne i denunciar-ne la situació, de moltes i molt diverses maneres, com es pot veure en aquests enllaços adjunts.

.Tant de bo que Victoire Ingabire Umuhoza es converteixi en la primera dona rwandesa que presideix el país i que hi esdevengui exemple de governant demòcrata a l'Àfrica negra del segle XXI.

(Imatge Presència 20-09-2009)

(1).- Diàleg interwandès a Palma

(2).- Entrevista amb la presidenta del Consell de Mallorca

(3).- Ordre judicial d'arrest internacional contra 40 militars rwandesos

(4).- Admesa querella presentada davant Audiència Nacional, es dicta Ordre d'arrest contra alts càrrecs militars rwandesos

(5).- Roda de premsa i manifestació-carnaval per Rwanda, a Brussel·les

(6).- Rwandesos i mallorquins demanen justícia a Brussel·les

(7).- Rwandesos i mallorquins reclamen justícia

(8).- Reclamen a Brussel·les justícia

(9).- Assassinat de Flors Sirera

(10).- Querella contra genocidi rwandès

(11).- S'Olivar i la querella contra militars rwandesos

(12).- Processament de militars rwandesos

(13).- Entrevista a Joan Carrero

(14).- Opinions sobre judici internacional

(15).- Màxims responsables militars rwandesos

(16).- Americans amb càrrecs de consciència

(17).- Perseguir fins al final els genocides

(18).- Espanya inculpa militars rwandesos

(19).- Procés per genocidi a Rwanda

(20).- Jutge espanyol processa militars rwandesos

Del company mallorquí missioner dels Sagrats Cors, P. Melcior Fullana, rector de la parròquia d'Ariany, m'arriba aquest escrit que, en reflectir l'ànim angoixat d'una persona que ha viscut i treballat a Rwanda durant molts anys, reprodueix la perspectiva de qui s'ha trobat ben a prop dels esdeveniments lamentables que han marcat -i continuen marcant encara ara- aquell país de l'Àfrica Central:



“Les notícies de Rwanda són dolentes. Hi ha una greu persecució de l'Església. Aloys Murwanashyaka està a la presó. A l'abril del 94 me va salvar la vida. Jo estava carregant de mongetes la furgoneta en el Centre Nutricional de Rukara per tal de donar a menjar als 2.700 refugiats que hi havia a la missió. Aloys treballava al costat, al dispensari de la Comuna. El personal sanitari havia fugit de por, i ell endossava la bata blanca de l'infermer, i feia el que podia. Me va veure carregar, i vingué a ajudar-me.

De cop comparegueren els interahamwe, uns trenta homes, matxets en l'aire. M'amenaçaren de mort i partiren cap a mi. N'Aloys els va parlar. Va parlar bé, i me deixaren pujar a la camioneta i anar a la missió amb les mongetes per als refugiats.

Un temps després, els inkotanyi mataren 38 membre de la família de n'Aloys. Ell va ser ordenat sacerdot l'any següent. Ara està a la presó.

Si algú provoca les abelles i després es refugia en un lloc segur, i es posa a contemplar com les abelles massacren els vianants innocents, no és bona persona.

Algú va provocar les abelles. Va aconseguir un mandat internacional d'arrest per al President de Rwanda i trenta nou personatges més del Govern. Era de preveure el que passaria.

Jo recoman al qui ho va fer, d'anar a Rwanda i treure de la presó n'Alois i tots els qui darrera ell hi van entrant.

Per què, Déu meu, per què permeteu que gent des de Mallorca faci tant de mal als meus estimats germans de Rwanda?”

Melcior Fullana.

Dimarts, 23-F de 2010, el senador Pere Sampol ha de rebre resposta escrita a una sèrie de preguntes que ha formulat al Govern espanyol, sobre una de les situacions més greus que s'està vivint -i patint- al continent africà: el genocidi rwandès.

S'ho paga sintonitzar el Canal Parlamentario (entre les 16 i les 18 hores de dimarts, 23 de febrer) per veure i escoltar què hi diu el ministre Moratinos, a aquesta sèrie de preguntes:

"Dado que 40 miembros relevantes del Frente Patriótico Ruandés, que gobierna actualmente en Ruanda, han sido acusados formalmente por un magistrado de la Audiencia Nacional Española de genocidio, crímenes contra la humanidad, terrorismo, violación de mujeres, pillaje y el asesinato de nueve ciudadanos españoles, a la vista de los últimos sucesos es evidente que el Gobierno español no puede permanecer impasible, hecho que motiva las siguientes preguntas:

- ¿Piensa el Gobierno español mantener las mismas ¿buenas relaciones con el Gobierno dictador de Ruanda?

- ¿Piensa el Gobierno español solicitar a la Unión europea que exija la liberación de los familiares y colaboradores de la candidata a la presidencia de Ruanda, Sra. Victoire Ingabire Umuhoza?

- ¿Piensa el Gobierno español elevar una propuesta a las Naciones Unidas para que garanticen la integridad de los opositores al actual régimen que gobierna Ruanda?

- ¿Piensa el Gobierno español proponer a las Naciones Unidas la supervisión del proceso electoral rwandés, con la participación de observadores internacionales que garanticen unas elecciones democráticas?

- ¿Piensa el Gobierno español exigir a las Naciones Unidas que colaboren con la Justicia universal y atiendan la rogatoria del magistrado Fernando Andreu mediante la que solicita pruebas que figuran en tres informes de las propias Naciones Unidas?

- ¿Piensa el Gobierno español dar instrucciones a la policía para que colabore con la Justicia y se intensifique la búsqueda internacional y el arresto de los cuarenta altos cargos del Frente Patriótico Ruandés acusados de los crímenes citados?


Palacio del Senado, a 8 de febrero de 2010